diumenge, 18 d’abril de 2010

La mort i la paraula

Carles Camps escriu, en un poema del recull guanyador del Premi Carles Riba 2009: “¿Com et vols preparar per morir si la mort és mort i no pas temps? [...] Només l’amnèsia et prepara per morir. T’has d’arrencar la veu, treure’t del cap que vius. Mutilar-te d’oblit.” La mort i la paraula és la garba de poemes més impressionant que he llegit els últims anys. Els versos hi són elementals i escruixidors, et travessen com dagues. M’han sotragat com em va sotragar una primera lectura atenta, ja remota, dels versos d’Ausiàs Marc. Versos de lluita contra el cranc, de vida morent, de mort viva, que ens acaren amb la nostra fi –cadascú amb la seva.

La mort... la mort no és el contrari de la vida, perquè la vida és i la mort no és res. La mort és la frontissa: mort ençà hi ha la vida, mort enllà no hi ha res. A més, viure no cal; morir sí. Morir és imprescindible. Morir és la matèria que esmena el seu error. Cal acceptar-ho però és inacceptable. Sobretot quan la mort arriba abans d’hora: és tan injust el temps del cranc!, i el del cor que d’un plegat fa vaga i és per sempre, i el dels assassins... Quan se’ns acosta l’hora ho hauríem de repetir moltes vegades cada dia: morir és imprescindible [bis, bis]. Però és per demés: viure és la droga més dura. El nostre drama és pensar la mort: no ens mata la mort, sinó pensar-la. Si fóssim gats, ocells o peixos, no la sabríem i seríem perfectes.

La paraula... les paraules són com tot: no ens treuen de res ni ens duen enlloc; no desentranyen el món perquè elles també són món; no són exegesi, sinó fenomen; no fan llum en el Misteri perquè una fosca no es pot fer llum a ella mateixa. I tanmateix aquí estem, fent cucaveles i giragonses i tirabuixons amb les paraules. I llegint o escoltant, de vegades, les dures paraules dels poetes, els únics –Carles Camps ho ha fet– capaços de pensar la mort des de la consciència que un mort tindria si pensés.

5 comentaris:

CALPURNI ha dit...

Profunda reflexió la teua sobre la vida i la mort.

Joan Calsapeu ha dit...

Hi ha filòsofs i poetes que m'ajuden: Georges Sardin, Yeats, Wittgenstein, Pessoa, Macedonio Fernández, Uyà... Sempre que escrivim, som una colla que escrivim.

Anònim ha dit...

I què ens pots dir de les paraules (verbalitzades o pensades) que ens aboquen al buit?
La mort és paraula. En aquesta afirmació hi neix la plena consciència de la nostra existència. Quan usem paraules pensem, o potser és a la inversa?
Les paraules ens menen a la mort en tant que fal·làcies d'una perdurabilitat malaltissa. Idò, la mort seguirà mofant-se dels nostres jocs, sien semàntics o sintàctics o nmorfològics. Tant li fa.

Joan Calsapeu ha dit...

Cert (i important): la mort és paraula. Si no tinguéssim la paraula, tampoc tindríem la consciència, i no moriríem: desapareixeríem. Totes les paraules ens aboquen al buit perquè res del que designem té raó de ser i tot és moridor. En els funerals no plorem els morts, sinó la nostra pròpia mort, i calladament recriminem al cadàver que ens la faci present.

La paraula ens emmalalteix i ens castiga, i quan ens sembla que la mig domestiquem, és mentida: és ella qui juga amb nosaltres.

Anònim ha dit...

Justa la fusta!
I tammateix persistim en ella!
Gràcies.