dimarts, 13 d’abril de 2010

País de clavellina

Quan era un nen, a Llavaneres s’hi feia molt de clavell. Això, els pèsols i quatre tallerets del ram del tèxtil, juntament amb els menestrals de la fusta, el ferro i el cuir, dos forns i unes quantes botigues feien l’economia del poble. Qui més qui menys tenia un hortet, un safareig, quatre arbres fruiters i una cor davant de casa –era el nostre cas, amb l’orgull afegit de tenir dos safareigs i dues cors. Aquell conjunt multiplicava el paradís de la infantesa. Jo em sentia com un reietó virgilià (baldament no tingués, amb sis o set anys, cap notícia de Virgili). Emperò, com que no hi ha paradís sense antiparadís, ens tocava passar tardes esclovellant faves i pèsols, i desfilant colls de jerseis que arribaven a casa i s’havien de despatxar amb urgència; la mare treballava a escarada i els menuts l’ajudàvem.

El cas és que la diguem-ne indústria del clavell generava residus a betzef: les tiges i les fulles que restaven quan les flors eren tallades i els rams fets. Com que tot s’aprofitava, el rebuig anava a les grípies dels conills. Era la clavellina. Una de les cors de casa era la dels conills; els teníem dins gàbies de reixa dividides en apartaments, amb dues habitacions de fusta a banda i banda on les femelles dipositaven núvols de pèls i conillaven. Em sembla que la clavellina ens la portava l’oncle Joan, que feia de pagès: gerda, verdíssima, acabada de collir feia olor d'alba i de marinada. Era l’olor de la tendresa. Els conills s’hi tornaven bojos: crec-crec, feia el soroll de rosegar la verdesca amb el desfici dels feliços.

Un dia –no sé per què– la mare va treure els conills. Es veu que era llei de vida: els lepòrids havien desplaçat el mul (el matxo, en deien a casa) i ara l’aviram els desplaçava a ells. Però els masovers nous van trigar un parell d’anys a instal·lar-se, i en aquell interregne l’espai va ser ocupat per l’eixam de la tribu: el meu germà, jo i dos bordegassos del carrer. La cor es va convertir en el cuartel general –si no ho dèiem en castellà no feia impressió: l’espanyol era la llengua de l’èpica infantil i juvenil–, des del qual vam guanyar mil batalles i mamprenguérem, victoriosos, missions molt arriscades. Fins que un miserable escabotell de gallines i pollastres va expugnar el bastió i ens en foragità. Va ser el primer revés de la nostra infantesa. Va ser llavors que vaig començar a enyorar la clavellina, l’olor del reialme extint, la frescor de la innocència perduda per sempre.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Senyor Joan Calsapeu,
És un plaer llegir-lo. Moltes gràcies per aquestes vivències retrobades.L'expressions són boniques per que sí, un món que no conexia.
Salut

Clidice ha dit...

gairebé m'hi trobava, a ca la iaia, amb l'hortet, el safareig on s'hi banyava una veïna de nits, amb el marit que vigilava que no s'hi atansés ningú, els conills (un em va mossegar un dit), amb l'Aníbal, un veí un pel més gran amb que féiem "cabañas chumbambá" i l'olor dels clavells i les clavellines, que la iaia me'n posava colònia també ... ai! quin mal de cor m'has fet venir! moltes gràcies! :)

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Un text amb gran riquesa de llenguatge i poder evocador. La infantesa és el paradís perdut, diuen...

Joan Calsapeu ha dit...

Senyor o senyora o senyoreta anònima: gràcies a vós. Molta gent ja no recorda que, no fa tants anys, Llavaneres era un poble, un municipi bàsicament rural, amb una qualitat de vida que no només es valora quan es perd.

Montse i Òscar, la infantesa és un record sensual: sempre -sempre!- està associada a unes olors, a uns colors, a uns sorolls, a unes sensacions tàctils.

En el meu cas, la infantesa està associada a la clavellina, als ulls vermells dels conills, als safarejos, als avellaners, a un cirerer i una magnòlia -un dia en parlaré, de la magnòlia-, i a la flaire de la col bullida i de les escudelles que bullien als fogons.

Gràcies i salut!