El llibre de Xuan Bello que Jordi Raventós ha traduït esplèndidament de l’asturià i ha editat a casa seva [Adesiara, març 2010] conté 99 relats i un epíleg per als catalans. Dic relats per dir-ne d’alguna manera, perquè el volum és com un almanac: “Hi ha de tot –diu Bello en una entrevista–: assajos, contes, poemes, reflexions diarístiques, elegies... Aquí hi ha moltes coses importants, l’amor per la literatura, l’amor per la meva llengua, el sentiment del paisatge, la sensació que tinc que, segons vaig coneixent el món, vaig descobrint ambaixades de la meva pàtria en aquest món tan ampli”.La neu i altres complements circumstancials neix del Xuan Bello més íntim i té una virtut que travessa el volum de dalt a baix: un, com a lector, se sent tractat com una persona intel·ligent. Cosa que s’agraeix sobre manera. L’engranatge de la majoria dels relats funciona més o menys així: l’autor escampa la mirada sobre el món i sobre la literatura –Bello en sap un niu, de literatura universal–, focalitza un motiu concret (una imatge, una frase, un poema) i debana el fil d’una reflexió que travessa rierols sentimentals, reverbera i desguassa en un redol asturià o bé en un estany líric. De la primera a la darrera línia es donen la mà l’emoció estètica, el trèmol poètic i una intel·ligència que és alhora incisiva, amable i humil. El resultat és un esplet de textos addictius, nutritius, olorosos com pinetells acabats de collir.
Aquest i els altres llibres de Xuan Bello tenen un interès afegit per a nosaltres, perquè Astúries i Catalunya s’assemblen més que no sembla. Quan Bello escriu que “en aquests vint anys llargs d’autonomia política s’han perdut, si fa no fa, la meitat dels parlants de l’idioma, cosa que indica clarament el carés de la política lingüística que s’havia engegat”; quan escriu que “Astúries, si no hi posem remei, s’acaba. Amb una societat corrupta, i amb ganes de corrompre’s, que ni tan sols té força ni intel·ligència per a salvar la pròpia llengua”... quan Bello escriu això, el lector català no pot evitar de sentir-se interpel·lat.
2 comentaris:
No coneixia aquest autor, és molt interessant el que diu a l'entrevista.
Gràcies per la recomanació.
No es mereixen, Òscar. Bello és una de les rares veus que conjuminen memòria, reflexió i intuïció poètica per a dir coses essencials de manera senzilla. En aquest fragment, per exemple, l'asturià rescata un record d'infantesa (la caseta que van construir amb plàstics i cartons)per a parlar de la solitud: "Aïllats, aprenguérem com pot ser de dolça la soledat si no és una imposició, si és escollida i cau sobre nosaltres com una carícia lliure i salvadora. Així, doncs, les vam poblar, la caseta i la nostra soledat, de fantasmes que ens acompanyaran sempre més".
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada