"L'home sobrepassat", de JMa Uyà

¿Coneixeu Josep Maria Uyà? Servidor vaig tenir notícia d’ell i de la seva obra a través d’una entrevista que li van fer al Punt; treia dos llibres (L’home sobrepassat i La intempèrie metafísica de Macedonio Fernández [Documenta Universitària, 2009]) sobre filosofia i poesia; més ben dit, sobre el lloc en què la filosofia dóna pas a la poesia. Em vaig afanyar a comprar-los i de moment he llegit el primer. L’he mastegat amb lentitud, fruïció i profit. I he de dir que he sintonitzat des del primer moment amb Uyà, perquè el viatge que conta jo també l’he fet (partim dels mateixos supòsits i emproem cap al mateix horitzó buit). És un viatge (de la filosofia a la poesia) que Toni Ibàñez, verbigràcia, ha fet de manera rotunda i vistent.

Uyà té els nassos de parlar de metafísica i del paper que aquesta fa i deixa de fer en les nostres vides. Avui el comú no se’n recorda, però la metafísica era important; ho era quan existia, perquè donava valor al món físic; ho és ara que no existeix, perquè la seva absència fa surar sobre el no-res tot allò que és, ens aboca al reialme de Nihil i ens força a la intempèrie. L’arribada de Nihil ha posat fi a dos mil cinc-cents anys de filosofia –una mort anunciada– i ens ha retornat, perplexos, una mà al davant l’altra al darrere, al punt de partida.

Nihil ha vingut de la mà del burgès, del filòsof i del poeta (per aquest ordre). El primer fa veure que no se n’adona; el segon s’hi veu abocat vulgues no vulgues; el tercer mira, pensa, sent, accepta el misteri i cerca consol en la bellesa de dir-lo. La societat burgesa i comercial ha abolit la metafísica i ha omplert el buit amb tota la cort celestial del déu Diner. Això al burgès ja li va bé, però al filòsof i al poeta no: ells saben que la dimensió metafísica hi és (i endemés cal que hi sigui). N’hi ha rastres. Per exemple, sentim que l’ànima hi és però no la podem explicar, demostrar, objectivar: és un bocí de metafísica sentida. “Malgrat psicòlegs –escriu Uyà–, sensació i sentiment tenen un marge d’inexplicabilitat que s’intueix o es pateix, i que, podria ser, fa de cordó umbilical [...] cap a la metafísica”.

Un es demana si hi ha solució, si es pot bastir una metafísica que desafiï l’aplanadora coherència de Nihil. Uyà no ho sap i jo tampoc. Només hi ha una cosa clara: que hem aprendre a viure en la intempèrie. El de Sabadell esbossa un full de ruta que per força és precari: rebutjar l’escepticisme nihilista i buscar l’escepticisme ètic, alliberar-se de la sacralitat i guanyar la salut escèptica. ¿Sabrem fer-ho?