Felicitats

Felicitats és el plural de felicitat, i para de comptar. Quan algú fa anys o celebra la seva onomàstica, li diem “Per molts anys!” (o, a Mallorca, “Molts [d’]anys i bons!”). I l’apòcope final dels noms propis és costum castellà. Per això la pancarta que avui, a la feina, recorda l’aniversari de la Gisela (Felicitats, Gise!), és un aparador d’interferències.

Cosa que no em sorprèn mica: un país interferit és, tot ell, un dialecte del país interferidor. La política catalana és un dialecte de la política espanyola. L’Estatut és un dialecte de la Constitució espanyola. Les Generalitats (totes dues, ultra el Govern balear) són dialectes de la Moncloa. I la llengua catalana esdevé un dialecte de l’espanyola. (Felicitats, Ciudadanos, PP i PSOE-C.). Tot plegat comporta una erosió, lògica, ben esperable, de la dignitat i l’autoestima dels catalans. Qui donava per bo tot això ja ho sabia –o no?

Però no és aquest el tendrum que vull fitorar. El cas és que el forasterisme de marres té virtut si el llegim amb ulls no interferits: perquè no hi ha felicitat, sinó felicitats. No hi ha una felicitat constant i que ompli tots els racons de l’ànima: la daixonses és intermitent, parcial i efímera. La infelicitat, altrament, sí que té vocació de durar i omple l’ànima com un ou. Cosa deu voler dir, això. Deu voler dir allò que deia Voltaire (“La felicitat només és un somni, i el dolor és real”), que ja intuïa Aristòtil (“El prudent no aspira al plaer, sinó a l’absència de dolor”) i que proclamava Shopenhauer (“La vida no té la funció d’ésser gaudida, sinó que ens és infligida”).

Les felicitats són plurals, petites i vàries, i llur naturalesa evanescent només es pot compensar pensant que les putades de la vida també van per separat i és feridor voler-les sentir totes juntes. Shopenhauer ho diu millor que jo: “Vist que els passos de la vida que ens atenyen apareixen i es presenten de manera totalment inconnexa, fragmentària, [...] hem d’organitzar la nostra manera de pensar-los i de preocupar-nos-hi de manera igual de fragmentària; ço és, hem de poder abstreure, hem de pensar, endegar, fruir, sofrir cada cosa cosa en el seu moment, sense passar quimera per la resta; tenir, diguem-ho així, calaixos per als nostres pensaments, on n’obrim un i tanquem tots els altres.”