Això del català, que Albert Pla Nualart acaba de publicar a Columna, és un llibre impagable. Només per tenir aplegats els articles de “Català a la terrasseta” ja val la pena. I és de calaix que la normativa del català s’ha d’esbarzerar: flexibilitzar-la, simplificar-la, replantejar allò que l’ús no ha consolidat; posar-la al dia, vaja. I és que la Gramàtica catalana vigent encara és la del 1918, per l’amor de Déu! I els darrers retocs que hi va fer Fabra daten del 1933! I d’aleshores ençà la Filològica no n’ha tocat pràcticament res.En fi. Tothom sap que el per / per a davant infinitiu de Fabra és un trencacolls impracticable; és evident que cal legalitzar algunes de les combinacions binàries de pronoms febles pròpies dels parlars orientals; i que el lo abstractiu és genuí en català, què punyetes. Pla explica molt bé el re i el quid: no us ho perdeu. Però la sal i el pebre del volum està en anècdotes com la que segueix.
La Secció Filològica va establir el 1996 que calia escriure sense guionet els mots formats amb formes prefixades acabades en –o com labiodental o fisicoquímic. Però resulta que la primera oposició a la norma va sorgir a casa mateix: la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC es va negar a aplicar-la al seu propi nom. (Els amics del Cercle d’Agermanament Catalano-Occità tampoc en van fer cas.) La batalla va portar cua: circularen pamflets anònims que qüestionaven la solvència dels filològics. L’estampa era de pel·lícula dels germans Marx. La credibilitat de la nostra més alta acadèmia quedava tocada. Per sort, més endavant la Filològica va rectificar i ara l’esborrany de la gramàtica admet, en el cas propdit, el guionet en els compostos quan la relació entre els constituents és de coordinació (físico-químic i, uf!, catalano-occità).
Ara bé, si algú sent la temptació de desacreditar l’IEC per aquest mal pas, se n’estigui, per favor. Tothom ha fet el ridícul en un moment o altre de la vida, i la vida de l’IEC ja és llarga: passa dels cent.
3 comentaris:
Doncs crec que, després de llegir el teu article, ja sé a qui puc regalar aquest llibre. Gràcies, Joan!!
Si és un malalt de llengua, li agradarà. I si és dels que sospiten que parlàvem millor el català quan (ens pensàvem que) no en sabíem gens, encara li agradarà més.
Bon Sant Jordi, Mireia!
Home, Joan, no puc estar gens d'acord amb aquesta afirmació teva. Els qui creuen que l'instint ho és tot i que el llenguatge après pels avis era incorrupte s'erren totalment.
Per començar, els nostres ancestres ja van mamar un castellà ESCOLAR o un català ple de corruptel·les (parlo de gent nascuda entre 1880 i 1910).
D'altra banda, moltes de coses, trets sintàctics, expressius, lèxics seus els hem perdut (també alguns hispanismes, és ver). Qui diu actualment "Has vistos aquells homes"? De la teva edat al Maresme, al vallès Oriental, a Osona o al Barcelonès. Pràcticament ningú. I si ho diu algú malauradament la gent se'n riurà i el tractaran de pagès. I era un tret gens pagès; de fet, ho és tan poc que és totalment normal i preceptiu en francès, occità i italià.
El problema que tenim de degradació de la llengua, ho saps prou bé, té a veure amb l'acostament progressiu a l'espanyol (a la galleguització). I aquesta por de vegades ens fa caure en hipercorrecions, algunes de les quals són apuntades per Pla Nualart.
Publica un comentari a l'entrada