Visió

A primera hora de l’horabaixa, de tornada a casa, hem enfilat el carrer de la mare i els ulls han vist el rostre d’un noi. Ha sigut només un instant, una imatge que compareix i fuig. I he pensat que la cara del jove s’assemblava molt a la seva calavera. Una pensada absurda, ves, perquè poc l’he vist ni el veuré, el crani desencarnat del sagal. Tant és així que he hagut de pensar el pensament i m’ha fet por pensar que sóc jo que enfilo l’horabaixa de la meva vida i que no he llucat cap calavera, sinó un pensament que em mira i uns ulls que pensen que començo a assemblar-me a la meva calavera.