"L'illa", de Giani Stuparich

A L’illa, de Giani Stuparich [Minúscula, 2010], el fill troba el pare malalt assegut a la riba, que pesca amb dues llinyes als costats i una altra a la mà; se saluden i mouen conversa sobre l’activitat que ocupa el pare, que intueix la presència d'un congre i diu: “A mi la pesca sempre m’ha apassionat. Em tranquil·litza: respiro aquest aire i em sembla que em menjo el mar, veig pondre’s el sol, les barques que es mouen en silenci, no penso; i mentrestant tota l’estona espero una emoció. Què vols més? Si tota la vida fos així...”.

Si tota la vida fos així, seríem déus. Uns déus imperfectes, però: incomplets, mancats... a l'espera d'una emoció. Una fretura que ens humanitzaria a la manera de les divinitats de l’Olimp, les quals, immergides dins l’avorriment etern, de trast en trast es procuraven diversió entre els humans i jugaven amb ells als jocs frívols del desig, la gelosia i l’amor. Ells també volien pescar un congre per vantar-se’n i evocar-lo, anys a venir, amb un somrís als llavis.

No som déus. Però n’hi ha que a voltes, a estones, hi retiren. El pare malalt de L’illa, que conserva “l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”, que en aquell moment es menja el mar i no pensa, seu a l’Olimp i hom diria que ho sap, i troba les paraules de dir-ho.

Per cert, bon llibre. Bo i breu.