dimarts, 6 d’abril del 2010

"L'illa", de Giani Stuparich

A L’illa, de Giani Stuparich [Minúscula, 2010], el fill troba el pare malalt assegut a la riba, que pesca amb dues llinyes als costats i una altra a la mà; se saluden i mouen conversa sobre l’activitat que ocupa el pare, que intueix la presència d'un congre i diu: “A mi la pesca sempre m’ha apassionat. Em tranquil·litza: respiro aquest aire i em sembla que em menjo el mar, veig pondre’s el sol, les barques que es mouen en silenci, no penso; i mentrestant tota l’estona espero una emoció. Què vols més? Si tota la vida fos així...”.

Si tota la vida fos així, seríem déus. Uns déus imperfectes, però: incomplets, mancats... a l'espera d'una emoció. Una fretura que ens humanitzaria a la manera de les divinitats de l’Olimp, les quals, immergides dins l’avorriment etern, de trast en trast es procuraven diversió entre els humans i jugaven amb ells als jocs frívols del desig, la gelosia i l’amor. Ells també volien pescar un congre per vantar-se’n i evocar-lo, anys a venir, amb un somrís als llavis.

No som déus. Però n’hi ha que a voltes, a estones, hi retiren. El pare malalt de L’illa, que conserva “l’orgull d’home superior als fets, més fort que el seu mateix destí”, que en aquell moment es menja el mar i no pensa, seu a l’Olimp i hom diria que ho sap, i troba les paraules de dir-ho.

Per cert, bon llibre. Bo i breu.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
l´editorial Miníscula la va ben encertar amb aquest llibre, ara traduït al català.
Bon apunt
Imma

David ha dit...

Un gran llibre, com és costum en aquesta editorial.

Núria Talavera ha dit...

És un gran llibre, el vam comentar al club el mes passat i van sortir reflexions i comentaris ben interessants. Em va agradar que els clubaires confirmessin que la quantitat no té res a veure amb la qualitat de les obres. La llàstima és que no teníem encara la traducció en català, ens queda pendent :)