dimecres, 21 abril de 2010

Rosa Leveroni i la immortalitat

Escriu Leveroni: “Mai he sentit la pruïja –humilitat, orgull?– d’ésser immortal ni d’ocupar cap ratlla en els manuals de literatura. Si he escrit i escric encara versos és per una pura necessitat interior [...] I crec que això té molt poc interès pels altres. I sols pel meu goig sento orgull per la feina ben feta. No sento cap recança, per tant, d’escriure en una llengua que potser està destinada a morir i sé, a més, que no puc escriure en cap altra; ni m’interessa. Però haig d’afinar més en la sinceritat. He escrit per una pura necessitat interior, però sempre per a fer patent a un altre el meu jo. Un cop aconseguit això, necessitat immediata, urgent i dolcíssima, per què ha de preocupar-me la immortalitat?”.

Si em permets, Rosa: Escriure no ens fa immortals. Però les paraules que escrivim, si són belles i eloqüents, si transporten veritat i són útils, viuen en el proïsme; i així, en certa manera, prorroguen una vida que uns altres s’encarreguen de sentir. És com donar un òrgan, abans de partir, perquè algú altre el visqui per nosaltres. ¿No deia Vinyoli que “el que perdura, ho funden els poetes”?

2 comentaris:

amb ha dit...

Et podria interessar: http://leveronicentenari.blogspot.com/
Abraham

Joan Calsapeu ha dit...

I tant que m'interessa. N'he llegit uns quants apunts i he enllaçat el web en el bàner de la Leveroni. Gràcies, Abraham.