El rector de poble que protagonitza Els déus inaccessibles, la novel·la de Miquel Àngel Riera, exposa així el bessó del seu credo: “La paraula de Déu és la bellesa. La receptivitat que hom té per copsar la que hi ha esparsa pel món és la mesura de la distància que hi ha entre cada home i Ell. No existeix, en absolut, cap autèntica manifestació de bellesa l’adoració de la qual pugui resultar maleïble. Vetaquí, resumit, el postulat més essencial de la meva vida, el principi que definint la meva manera de ser i la meva conducta m’ha condicionat a l’hora d’assumir tant el gaudi com el patiment”.Comprenc molt bé el capellà. Perquè la bellesa és consol. Vull dir que la funció i el sentit de la bellesa no és altre que el consol. El món és tan bèstia, i, per poc que un el pensi, tan trist; i la seva tristesa és tan aficadissa i persistent, que cal una semal plena de bàlsams per a suportar-lo. Els rics tenen els diners, les classes mitjanes tenen un fotral de comoditats, els esperançats tenen Ikea i els desesperançats tenim la bellesa (la llum de la primavera, els boscos de la tardor, un bon llibre, el somriure als ulls d’una donzella). Amb això i poca cosa més ens consolem i plantem cara a la tristesa del món.
7 comentaris:
Discrepo, el món no és tan trist, i la vida és esplèndida :)
Però sí, la bellesa és consol de moltes coses...
Contradiccions de matí de dijous :)
M'agrada que discrepis, Núria. Jo tampoc estic d'acord amb mi. Així som tres en discòrdia i estem entretinguts.
la bellesa és el bàlsam per a moltes ferides, i és totalment gratuïta :) això si, que no ens falti l'Ikea ^^
M'ha encantat aquest post descobert gràcies a la Núria i a partir d'vui intentaré també seguir el seu blog. Jo sí estic molt d'acord amb el què vostè, bellament, diu.
Afectuoses salutacions.
Joan, és que m'he permès d'enllaçar el teu blog amb el meu apunt d'ahir, vaig suposar que no t'importaria :) però no t'havia dit res encara...
Disculpes de divendres!!
bon cap de setmana
Quines coses de dir, Núria! Enllaçar algú és fer difusió del seu blog, i això ho agraeix tothom. No has de demanar pas disculpes per això; al contrari: sóc jo que te'n dono les gràcies.
Mai m'he plantejat la bellesa com a consol. Podria ser que a voltes m'hagi alleujat qualsevulla pena amb bellesa però mai el dolor n'ha estat la causa de la seva recerca. La bellesa i el seu anhel neixen d'una pruïja vital. La bellesa sortosament no té un sol rostre, i això la fa molt, massa, etèria per poder ser un objectiu en sí mateixa. D'alguna manera la bellesa és una representació d'Ítaca. Un camí més qu no pas un destí.
(Amb aquest sol que ha florit com pots endurir-nos més la vida, Joan? Pren el sol i carrega't d'energia que les ninetes ara t'han d'empènyer a tot drap i amolts ens calen les teves belles paraules per seguir endavant! Fes-me cas!)
Publica un comentari a l'entrada