El segrest de Joan Coromines

De Joan Coromines en sabem moltes coses, però em jugo un peix que, Maresme enfora, no teniu notícia del tràngol que va passar la seva família de Sant Pol estant. De fet, jo n’he tingut esment ara, llegint les saboroses Històries i llegendes de l'any vuit (2008), de Daniel Rangil, el primer volum del recull de cultura oral del Montnegre. La feta il·lustra molt bé el tarannà i la manera de fer del filòleg, així com la por dels segrestos que va fer patir moltes famílies des la darrera carlinada fins a ben entrats els anys vint del segle passat. I com que el passatge és breu, el transcric:

“Cap al 1926, 27 o 28, Coromines va estar tres dies desaparegut. La seva família estiuejava a Sant Pol i ell va marxar sol un matí d’excursió cap al Montnegre. A la nit no va tornar.

L’endemà tot el poble el buscava ja que el senyor Pere Coromines, pare d’en Joan, era un personatge molt important. La hipòtesi del segrest era la que més es comentava i tots els esforços per trobar-lo van ser debades.

El pare i una colla de santpolencs va arribar fins al monestir de Roca Rossa, abandonat de feia segles i que tenia fama de ser un amagatall de bandolers, però ni rastre.

Quan ja ningú comptava trobar-lo, el migdia de diumenge, quan tothom era a missa, alguns van veure que arribava absolutament tranquil i aliè a tot el rebombori que havia causat la seva absència. Alt com un sant Pau, la seva presència no va passar per alt a ningú.

No hi havia hagut ni segrest ni res que s’hi assemblés. Senzillament, en Joan s’havia engrescat en les caminades pel Montnegre i havia allargat la seva excursió tres dies.”

(Daniel Rangil, Històries i llegendes de l’any vuit, 1a ed., p. 74)