divendres, 7 de maig de 2010

'La història immortal', d'Isak Dinesen

En La història immortal, la novel·la d'Isak Dinesen (àlies de Karen Blixen, l’autora de Memòries d’Àfrica) que Viena va publicar l’any passat, el senyor Clay vol convertir en realitat una faula que conten els mariners. Segons la seva manera de veure, una bella història que no ha passat mai ha de passar de bon de veres perquè el món estigui en ordre. Al vell comerciant li plau transmutar la ficció en realitat per tal com així manifesta el seu poder sobre les persones que l’envolten, que per a ell són putxinel·lis.

Però el senyor Clay escup fora de la trona. Perquè qui vol convertir una rondalla en realitat desafia el destí i el curs mateix de la vida. No, qui vol estar en pau amb el món ha d’operar precisament en sentit contrari: ha de fer irreal la pròpia vida, ha d’esdevenir un personatge de ficció. No ha de realitzar-se –¿us en recordeu, de la consigna arnada?–, sinó irrealitzar-se. El pas de l’home pel món està tan mediatitzat, el paper que hi fem s’assembla tant a un guió teatral, som devots d'un tartufisme tan tossut, que només podem posar una mica de veritat en el nostre currículum si assumim el que som: ficcions que caminen. Hi guanyaríem molt si ho fèiem, perquè un actor ho entoma tot (fracassos, ridículs, vergonyes) molt millor que un ego amb pretensions de seriosa realitat.

El confident i còmplice del senyor Clay, Elishama, és conscient de tot això i sap que l’error de concepte que comet el seu patró el durà a la mala fi. “L’Elishama –diu la veu narradora– es va adonar que el valor d’una comèdia es troba en el fet que permet dir la veritat”. El jove jueu havia descobert la grandesa de la literatura.