dimarts, 4 de maig de 2010

'El cobrador', de Rubem Fonseca

La semblança entre els personatges de Rubem Fonseca i els de Baltasar Porcel és sorprenent: els mata-setzes de l’un podrien viure perfectament en les novel·les de l’altre. Vull dir els homes excessius, esclar: els que se les volen tirar totes, els assassins que maten amb plaer, els qui viuen d’esclafar cucamolles humanes sense cap escrúpol moral ni un. Capbussar-se en la narrativa de Fonseca és viure el vertigen de la misèria humana.

El protagonista d’«El cobrador», el relat que dóna títol al volum (LaBreu, 2010), deixa un rastre de sang, semen i mort allí per on passa, i quan de sobtada troba l’amor, la nova dimensió vital el mena a multiplicar l'ímpetu homicida, ara amb l’estímul i l’ajut de la seva companya. Un sarcasme que és salfumant pur. El cobrador sembla parent propinc del Jaume Vadell porcelià de Cavalls cap a la fosca, que també viola, mata, deixa una estesa de cadàvers al llarg de la seva biografia, i així mateix fa un salt qualitatiu en la seva escalada criminal quan s’apodera de Son Capovara.

Però no tot és inic o sòrdid, en els relats de Fonseca. En la prosa del de Minas Gerais hi ha un racó per a la noblesa de l’ànima. A «Onze de maig», una caterva de vells es consumeixen en un asil de tenor penitenciari, on els “Germans” els sotmeten a un règim de degradació física i psíquica per accelerar la seva mort; però uns pocs tenen esma de rebel·lar-se i troben la manera de fer-ho. El seu gest és hilarant, patètic, i alhora és una escletxa de llum que fendeix les fosses (sèptiques) de la condició humana. Els herois provectes treuen forces per desafiar “un sistema injust que força milers d’éssers humans a una vida parasitària, marginal i miserable”, i la revolta els humanitza, perquè saben, senten, que “l’ésser humà necessita seguretat, dignitat, benestar i respecte”. Que l’alçament degeneri tot just començar no treu que el gest és bell.

(La traducció al català és obra de Josep Domènech i Ponsatí, que ha fet una feina excel·lent.)