diumenge, 30 de maig de 2010

A la cuina, de petit

Quan era petit, mitja vida feia xup-xup
a la cuina i l’ampit rogenc de la finestra
xapava en dos el món dels infants: a fora
hi havia les orenetes, els xiscles, la glòria;
a dins, l’olla al foc, la col, l’olor del tedi.

Sobre la frontera de rajola s’alçaven
vidres que el fred i els alens entelaven.
Amb el dit índex dibuixàvem sanefes
i avions, esgrafiàvem l’ànsia de conjurar
les bullideres i alliberar-nos de la col.

Un dia vam veure una cara de tronxo
en el mirall i vam fer les paus amb les fulles gomoses,
verdes, amples com el vol de l'oreneta.

3 comentaris:

CALPURNI ha dit...

Fora sempre allò desconegut, la temptació. Dins la seguretat. Cal triar inevitablement?
Salut.

Clidice ha dit...

la fotografia m'ha fet pensar en les hores de distracció que m'havien proporcionat els regalims de les finestres entelades a l'hivern! :) sempre em sorprenen els mecanismes d'activació dels records! fins i tot n'he recuperat la sensació de fredor a la punta del nas :)

Joan Calsapeu ha dit...

Calpurni, penso que no cal pas triar. Una vida és prou baldera perquè hi càpiguen la seguretat i l'aventura. El vol de les orenetes imita la concavitat de les fulles de col, i el biaix d'aquestes fulles estrafà les acrobàcies de les orenetes.

Clídice, els mecanismes d'activació dels records són inescrutables.