divendres, 21 de maig de 2010

Pujol incongruent

Recordo molt bé quan, als anys vuitanta, el president Pujol feia el ploricó dient que no podia anar més enllà, en polítiques de construcció nacional, perquè «el país» no el seguiria. Així s’excusava de reclamar el concert econòmic, de posar sancions a la Llei de Normalització Lingüística, de dissoldre les diputacions, d’emparar el català a l’ensenyament secundari, de plantar cara davant les invasions competencials i el setge a l’economia catalana. A Madrid, el peix al cove; i a Catalunya, fer la vetlla de la cohesió social, anar fent la viu-viu i entretenir el personal amb una retòrica nacionalista de baixa graduació. El pujolisme era això. I sobretot, res d’èpica, que «el país» no seguiria.

Jo ja veia que aquell discurs era trampós, però no sabia explicar per què: ergo, no podia rebatre’l. En realitat, «el país» podia assumir més i esperava més -sobretot, calia més. «El país» es va creure el discurs de la por sobre el país, i la profecia –allò que passa– es va fer realitat. Però és ara que es veu molt clar que aquella cançoneta d’en Pujol era una excusa de mal patriota. Perquè ara és «el país» qui va per davant de la classe política, és «el país» qui reclama dignitat i llibertat, qui pren la iniciativa nacional i fa l’autodeterminació. I qui ara no segueix és el president Pujol, ni el seu partit, ni la coalició de què fa part el seu partit. Vegeu si no l’entrevista que va concedir a l’Avui i el magnífic article que li dedica avui la Gabancho. Que s’ho facin mirar. Però que s’afanyin.

4 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Per la gran ascendència que té entre molta gent, el pas del President Pujol a l'independentisme sense complexos provocaria el definitiu desacomplexament de tanta gent que encara navega entre dues aigües.
Sobre la seva incongruència, aquest doble discurs va ser el que li va permetre manterir-se tant de temps al capdavant de la Generalitat. I és una pena, pk amb la de majories absolutes que va aconseguir segurament hagués pogut fer força coses més.

Joan Calsapeu ha dit...

Pujol fa com el metge que diagnostica càncer a un pacient i li recepta aspirines i paciència.

Per sort, aquesta manera d'entendre la medicina s'ha acabat. Encabotant-se en aquest discurs, Pujol fa de rèmora: no fa servei, sinó nosa.

Jordi ha dit...

Al darrer aplec d'articles del Monzó hi ha molta reflexió sobre tot això. Per exemple:

"¿Cal repetir que Pi de la Serra és un músic de primera, que ha escrit lletres d'una dimensió irònica i una virtut narrativa habitual? Potser sí, si el sistema genera cada pocs anys una nova generació de becaris als quals cada vegada s'ha d'ensenyar l'alfabet [...] [això també serveix per a la lit. cat., eh Joan?]. Acabats aquests lustres de pujolisme seria un bon moment per analitzar què ha passat amb Pi de la Serra en particular i amb la cançó en general. Als seixanta i els setanta va viure efervescent, però als vuitanta va arribar la davallada. El regionalisme s'havia instal·lat al Govern i, suposo que per marcar distàncies, les esquerres van decidir equiparar 'català' amb 'convergent', en el regal més gran que mai cap oposició no hagi fet als governants i que ha permès a aquests perpetuar-se al poder" etc.
("Pi de la Serra com a símptoma")

"Però, aleshores, ¿on queda tot allò de ser lingüísticament oberts? A nosaltres, pobres habitants d'aquest racó de la Unió Europea, ens han repetit mil i una vegades que per ser cosmopolites hem de ser molt plurilingües. En canvi, els berlinesos són la mar de cosmopolites sense baixar del burro. Si nosaltres actuéssim així amb els que ens visiten, ¿no ens acusarien gairebé de xenòfobs? ¿Per què, en canvi, ells tenen carta blanca? Jo diria que, amb la nostra tendència a la genuflexió lingüística i el frenesí que tenim per semblar qualsevol cosa abans que el que som, el que fem és el préssec."
("A Berlín")

Jo diria que el regalet sociata als convergents és el que va permetre fer el préssec a en Pujol durant una bona colla d'anys, tots els que fa ja que xerroteja sense parar per no dir un bon no res. (I és el que va permetre fer el préssec a ERC en pensar que duent el PSC a la Generalitat 'cosirien' el país, cosa en què no han acabat de reeixir; però això ja és una altra història).

Sí, que en Pujol es passi a l'independentisme, molt bé, que hi cal tothom; però llavors tot d'una que calli i no esperi gaires pedestals. Els seus darrers anys de presidència són els que fan més ferum de tots els de l'autonomia. Ep, és un parer. Per sort sembla que la nau comença a virar el rumb. Alerta, però, que n'hi haurà molts i amb molt de poder que treballaran perquè això sigui un miratge.

I perdoneu la llargària del comentari.

Clidice ha dit...

a mi el que més em xoca és que, hores d'ara, algú encara es pugui creure que el senyor Pujol no és un espanyolista convençut. Si hagués tingut el més mínim neguit per la independència de Catalunya ja hagués fet el que hagués convingut quan ho tenia la mar de bé. A mi, això dels tancs, ja em comença a cansar. El senyor Pujol és un representant del món dels negocis. I identificar aquest senyor com un pare de la pàtria és d'una banda no saber-ne de la missa la meitat i de l'altra un insult a la pàtria.