Diumenge de consulta a Sabadell

Vuit-cents voluntaris al servei de la consulta de Sabadell no eren pas pocs, però en calien més. Els meus amics havien demanat reforços i servidor m’hi vaig oferir. M’assignaren el torn de tarda a la seu de la Unió Excursionista de Sabadell (UES), al rovell de l’ou. Així que ahir, a les 10:30h, agafava a Mataró l’autobús cap a Sabadell; m’hi vaig trobar en Xavier Mir, que hi anava sense tasca assignada, disposat a posar-se on fes falta. Una hora més tard arribem a la terminal sabadellenca, on ens espera el meu amic Joan Vives –fou en Joan qui proposà de fer la consulta el 30 de maig i no un mes abans, per sort. En Xavier s’afegeix a la corribanda i en un cop de cotxe fem cap al barri de Gràcia: a la seu de la zona Hermètica hi ha la també amiga Imma Moles, fent el torn de matí; en Joan la rellevarà a les dues.

Havent saludat, besat i abraçat l’Imma –les ocasions s’han d’aprofitar!–, anem a fer l’aperitiu al Casal Independentista, que també és seu electoral (la mesa és al primer pis). La casa fa patxoca, però ens diuen que anirà a terra –quina llàstima! Tot seguit visitem la mesa de La República, que està a la fresca, aombrada sota un tendal, i fem cap a la Seu Central, a la Rambla, on hi ha el centre de dades i la sala de premsa. El centre de la ciutat fa molt de goig, el desplegament informatiu impressiona, els carrers criden autodeterminació. A la porta, una coral canta per animar la vetllada –quan entrem nosaltres entonen L’avi Ciset. La Seu és com un formiguer, cops de gent amunt i avall, els ulls encesos d’il·lusió...

Avui es troba molt a faltar l'Antoni Farrés, qui fou durant tants anys alcalde de Sabadell. Els qui els conegueren diuen que Farrés hauria fet molt més que donar suport a la consulta en un ple municipal: s’hauria arromangat i hauria posat veu i braços, tota la seva energia física i espiritual, al servei de la Platafaforma per l’Autodeterminació de Sabadell; en Toni s’hauria implicat a fons a favor de la participació -cosa que Bustos i companyia s’han guardat com de caure, de fer. Els resultats bramen: a pesar de la hipòcrita moció aprovada a l’Ajuntament, el PSOE-C ha procurat que la seva clientela no s’acosti a cap urna.

Sortim de la Seu i enfilem Rambla amunt. Darrere l’Ajuntament hi ha un empostissat on es fan actuacions musicals; al costat hi ha meses de votació, un bar a l’aire lliure i servei de cuina (es pot dinar per cinc euros). Hi ha bones vibracions, satisfacció per la molta feina feta; el sentiment que estem carregats de raó i de raons; la convicció que l’esforç s’ho val perquè estem obrint camí. Prenem comiat d’en Joan i anem a la seu de la Unió Excursionista. Els vint minuts que falten per a les dues els aprofito per fer una queixalada, i en Xavier, una cervesa. Ens separem quan falten pocs minuts per al pic del migdia.

Al punt de les dues m’incorporo a una de les tres meses de la seu. Han arribat reforços de Terrassa, Sant Cugat i Mataró. En la primera hora hi ha un degoteig constant de votants, de tres a cinc hi ha la consabuda parada digestiva, i a quarts de sis la cosa es torna a animar. Tanquem la paradeta de la UES a les vuit i a quarts de nou ja hem fet l’escrutini: hem replegat 547 sís, 2 nos, 6 blancs i cap nul. Estem contents, però no sabem els resultats del conjunt de la ciutat. A dos quarts de deu retrobo en Xavier a la terminal d’autobusos i fem la tornada cap a Mataró. A ell li ha tocat fer feina entre dictadors i feixistes: els uns que li dictaven dades i els altres que li daven feixos de papers -la broma és d'ell. Estem cansats –però jo més! A casa m’assabento de les xifres de participació: 23.870 vots, un 13’76% del cens ampliat a immigrants i joves de 16 i 17 anys. No és pas poc; al contrari: anem sumant. Qui para quiet no guanya: guanya qui té la iniciativa i es mou amb il·lusió, els qui empenyem. Nosaltres.