dijous, 13 de maig de 2010

Concèntric


Els anys, la pluja de fang
que ens embruta per dins;

els mesos que cremen en silenci
el sotabosc, ja mig ressec, del jo;

els dies que degoten com una aixeta
mal tancada, que de nits ressonen;

les hores que repiquen a l’enclusa
de pell i de carn, i s’entranyen;

els minuts que arrenquen els xinglons
de viure; els segons, que espurnegen.

El temps llescat tan prim que transparenta
i presagia l’instant inacabable.

7 comentaris:

ricardgarcia ha dit...

M'he quedat penjat d'aquest vers que diu: "El temps llescat tan prim que transparenta..."
Cada vegada que et decideixes a penjar un poema teu,Joan, m'agrada més la teva poesia. No ens l’estalviïs.

Josep Porcar ha dit...

Quin bon regal el teu poema! Com diu Ricard, no te'ls deixes dins. No tots. :-)

Anònim ha dit...

Només puc dic una cosa: No deixis mai d'escriure. Aquest poema és maquíssim.

Albert ha dit...

doncs mira, jo m'he penjat amb aquest que diu "Els anys, la pluja de fang/que ens embruta per dins"

bo, molt bo

Anònim ha dit...

Per la seva quotidianitat, senzillesa, realitat i perque malgrat aquest punt de partida acaba sent enmig d'aquest poema un vers molt punyent.

"Els dies que degoten com una aixeta
mal tancada, que de nits ressonen"

M'afegeixo als elogis.

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, amics. M'encoratgeu a fer més versos i fins i tot, un dia, a mostrar-los. Però ja sabeu que un poema reeixit dins un poemari mediocre no serveix de res... Sobretot, em falta temps per escriure, polir, refer. Hi ha dues filles menudes que em deixen sense temps i em xuclen l'energia.

Salutacions!

Anònim ha dit...

Tot retorna, amic Joan.
Del temps i de les energies vessades et sorprendrà el retorn que et trobaràs. Gaudeix-ne i amarat del que perds, i del que t'ofereixen. S'ho val. Acabaràs polint i refent, no en subtis. D'altra banda discrepo de tu, un poema reeixit és prou. Un poemari excel·lent és una visió poru esbiaixada. L'unicitat del valor no pot ser l'excusa per retenir-te i menystenir-nos. Sigues rigorós, sí, i exigent, també, però no fins a l'extenuació o la invisibilitat. Avant!