Els anys, la pluja de fang
que ens embruta per dins;
els mesos que cremen en silenci
el sotabosc, ja mig ressec, del jo;
els dies que degoten com una aixeta
mal tancada, que de nits ressonen;
les hores que repiquen a l’enclusa
de pell i de carn, i s’entranyen;
els minuts que arrenquen els xinglons
de viure; els segons, que espurnegen.
El temps llescat tan prim que transparenta
i presagia l’instant inacabable.
que ens embruta per dins;
els mesos que cremen en silenci
el sotabosc, ja mig ressec, del jo;
els dies que degoten com una aixeta
mal tancada, que de nits ressonen;
les hores que repiquen a l’enclusa
de pell i de carn, i s’entranyen;
els minuts que arrenquen els xinglons
de viure; els segons, que espurnegen.
El temps llescat tan prim que transparenta
i presagia l’instant inacabable.
7 comentaris:
M'he quedat penjat d'aquest vers que diu: "El temps llescat tan prim que transparenta..."
Cada vegada que et decideixes a penjar un poema teu,Joan, m'agrada més la teva poesia. No ens l’estalviïs.
Quin bon regal el teu poema! Com diu Ricard, no te'ls deixes dins. No tots. :-)
Només puc dic una cosa: No deixis mai d'escriure. Aquest poema és maquíssim.
doncs mira, jo m'he penjat amb aquest que diu "Els anys, la pluja de fang/que ens embruta per dins"
bo, molt bo
Per la seva quotidianitat, senzillesa, realitat i perque malgrat aquest punt de partida acaba sent enmig d'aquest poema un vers molt punyent.
"Els dies que degoten com una aixeta
mal tancada, que de nits ressonen"
M'afegeixo als elogis.
Gràcies, amics. M'encoratgeu a fer més versos i fins i tot, un dia, a mostrar-los. Però ja sabeu que un poema reeixit dins un poemari mediocre no serveix de res... Sobretot, em falta temps per escriure, polir, refer. Hi ha dues filles menudes que em deixen sense temps i em xuclen l'energia.
Salutacions!
Tot retorna, amic Joan.
Del temps i de les energies vessades et sorprendrà el retorn que et trobaràs. Gaudeix-ne i amarat del que perds, i del que t'ofereixen. S'ho val. Acabaràs polint i refent, no en subtis. D'altra banda discrepo de tu, un poema reeixit és prou. Un poemari excel·lent és una visió poru esbiaixada. L'unicitat del valor no pot ser l'excusa per retenir-te i menystenir-nos. Sigues rigorós, sí, i exigent, també, però no fins a l'extenuació o la invisibilitat. Avant!
Publica un comentari a l'entrada