'Història universal de Paniceiros', de Xuan Bello

Recordo un text de Carner en què el príncep dels poetes, parlant de la seva relació amb la llengua de Shakespeare, deia que “el meu anglès du esclops”. S’entén molt bé el que volia dir el poeta –per cert, ja voldria jo dur els esclops de Carner–; però el que ara vull notar és la percepció negativa dels esclops que subjau a la frase. Carner, noucentista i per tant adalil de la modernitat, associava els esclops a un món empagesit i arcaic que calia deixar enrere. Una associació que va fer forrolla i que va provocar l’apostasia veloç, taxativa, de l’humil calçat de fusta a casa nostra.

L’escriptor Xuan Bello té una altra actitud davant els esclops. A la seva Història universal de Paniceiros, l’asturià evoca una reflexió de Vicente Risco, que “atribuïa aquest preocupant allunyament de l’home modern de les velles creences a l’escàs ús que es feia, en la Galícia del 1960, dels esclops”. I conta, unes línies després, que “arribàvem [a la Universitat] parlant asturià, penjant cartells a les parets de la facultat, i ens preguntaven on havíem deixat els esclops, l’estigma de la nostra cultura”.

Els esclops que Bello s’esforça per dignificar serveixen com a símbol del seu projecte literari, que abraça la poesia, la narrativa i l'assaig. Probablement, Xuan Bello és el millor escriptor viu en llengua asturiana. La Història universal de Paniceiros és un calidoscopi d’històries (en part reals, en part fantasiejades) que parlen d’una pàtria grassa de passat i magra de present, d’un país (Astúries) devastat per un huracà de menyspreu i de modernitat malentesa; i que és, en aquestes planes, l'eix d'un món literari que va de Califòrnia a la Xina. La traducció catalana (Adesiara, 2009), a càrrec de Jordi Raventós, és esplèndida. No us la perdeu.