diumenge, 5 de juliol de 2009

La Joana i Catalunya

La Joana té dos anys i mig, no para de queixar-se, plora i les seves llàgrimes no commouen ningú, en travessar el portal diu que té sorra als peus i es deixa caure cul en terra, està sempre adolorida, camina malament, va tothora amb els genolls nafrats i quan surt al carrer no va enlloc -i quan no hi surt tampoc-; tot sovint té rebequeries, però ningú li fa cas perquè tothom li té presa la mida, i els caps de setmana, quan vol anar als cavallets, la fan passar amb raons; és infantil, subordinada i dependent, vol i dol de tenir responsabilitats de nena gran –però com que és poruga i se sent insegura, no gosa–, i en comptes d’afirmar la seva personalitat imita la dels altres, que es pensa que és més bona.

La Joana és com Catalunya.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

La Joana creixerà, creixerà Catalunya?

Jesús M. Tibau ha dit...

molt bo. I no sabem què volem ser quan siguem grans

Joan Calsapeu ha dit...

Jo sí què vull ser quan sigui gran. Vull ser una persona lliure i normal en un país lliure i normal (valgui la redundància), amb el punt de anormalitat necesssari per eradicar la pobresa.

Jordi ha dit...

Haurien d'anar i créixer al mateix ritme...