dilluns, 20 de juliol de 2009

L'oncle d'Esperanza Aguirre


Esperanza Aguirre, presidenta de la comunitat rica i plena de Madrid, té un feble amb nosaltres. Li agrada molt parlar de Catalunya. És cert que té tirada a renyar-nos, però ja se sap que qui t'estima… És notori que a l’Espe li abelleix recordar, en aquests passos, el parentiu que la uneix al gran poeta barceloní d’expressió castellana, Jaime Gil de Biedma, l’evocació del qual li serveix per exornar el seu discurs amb oriflames literàries. Cosa que em sembla molt bé. Però servidor -que sóc tafaner de mena- em demano quin poema del seu oncle la deu fer vibrar més, i em responc que, vés a saber, tal vegada aquest:

“Casi me alegra
saber que ningún camino
pudo escaparse nunca.

Visibles y lejanas
permanecen intactas las afueras.”

(Jaime Gil de Biedma, Las personas del verbo, Seix Barral, 2007)

3 comentaris:

Sadurní Vergés ha dit...

M'imagino la interpretació que en fa l'Espe, d'aquests versos, i entenc que li puguin agradar... Conyes a apart, en Gil de Biedma és un dels meus poetes preferits en llengua castellana. Té alguns poemes memorables.

Salutacions,
S.

Joan Calsapeu ha dit...

A mi també m'agrada Gil de Biedma. Ara n'he rellegit un grapat de poemes i, caram!, que bé aguanten el pas del temps. Crec que la "vida" que hi ha en els seus versos té a veure amb aquesta asserció seva: "todo fue una equivocacion: yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema."

Jesús M. Tibau ha dit...

diuen que l'esperança és l'últim que es perd. Esperoq ue no es referexin a l'Aguirre