Psicopatologia de l'ocupació

Els organismes vius, primer es moren i després es podreixen. Amb les nacions passa al revés: primer es podreixen i després es moren. I la pudrescència s’inicia i fineix en el cervell: és mental. Qui ha nascut i ha fet la vida en un país ocupat, qui és fill, nét i besnét de persones que han viscut sempre sota l’ocupació, adquireix hàbits mentals anormals, congria un seguit de taps que, més ençà de la minorització col·lectiva, el minoritzen en tant que persona.

En Quim Gibert ha estudiat a bastament aquesta mena de “càncer mental” que disminueix objectivament l’autoestima, la dignitat i el pensament de les persones que viuen en règim d’ocupació. Darrerament l'Enric Vila ha fet alguna altra aportació en aquest sentit, i per això trobo que és bo processar les actualitzacions i fer una mica d’inventari. Comptats i afilerats, alguns símptomes de la malura són els següents:

1. LA POR. La por guarda la vinya, diu la saviesa popular. Doncs això. La vinya espanyola se sosté en la por dels masovers, que no gosen menjar gotim ni bagot, ni canviar de vinya. És una por irracional, estúpida, que paralitza i embruteix. La por que tenalla braços i cames davant l’eixida, baldament la porta sigui oberta.

2. El RETRAÏMENT, l’acte reflex d’amagar els signes d’identitat propis perquè molesten l’ocupant, la sensació de fragilitat i poquesa que du a l’arronsiment, com les banyes del cargol quan entren en contacte amb el tou del dit.

3. El COMPLEX D’INFERIORITAT, la sensació que un no és mereixedor de respecte perquè és “menys” que els altres, que li toca anar pels racons i capjup, que el camí ral és per als posseïdors d’atributs nacionals seriosos.

4. La INSEGURETAT, la convicció que som febles i incapaços, que no ens en sortirem, que no tenim prou entitat, que si gosem voler i poder ens faran pim pam al cul i haurem de girar cua i encara ens agradarem menys.

5. La FRISOR DE FER-SE PERDONAR, perquè l’ocupat se sap diferent i per tant molest i doncs culpable d’una mala fi d’irregularitats, dificultats, despeses i maldecaps; hom busca el perdó perquè està convençut que fa anar malament els altres.

6. La MALA CONSCIÈNCIA, la tirada al masoquisme, a la plorera i a l’autocàstig, perquè cal punir la pervivència d’una nació que no és nació, sinó pedra a la sabata.

7. La POR DE FER EL RIDÍCUL, perquè l’ocupat acomplexat se sent usuari d’una identitat ridícula, mala de transferir, una identitat que (es pensa ell que) ningú no la vol ni el bestiar se la menja.

8. La IRRITABILITAT davant una persona que, incomprensiblement, fa ús de la llengua de la tribu amb normalitat (violentant així l’axioma que diu que la llengua subordinada no és bona per donar ni per vendre). Cosa que passa sobretot al País Valencià, a la Catalunya Nord, a Palma i a Eivissa.

9. La MANCA D’ESPERIT, que diu a la planiana manera l’Enric Vila, per mor de la qual l’ocupat “s’ho deixa fer tot” sense gosar plantar cara; és la famosa “mollor”, l’estolidesa que pervé de la destrucció de l’autoconfiança.

10. L’ENCLAVIONAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA quan s’aplica a pensar el propi grup. Cosa lògica, perquè un poble que ha tingut tants anys la llengua lligada acaba amb un nus a la intel·ligència –vet aquí una idea que en Vila també ha apuntat. Llavors, aquella senyora de la tele que digué que no sé quants milions de catalans som “tontos” està carregada de raó: l’ocupació estamordeix i entabana.

11. El CÀSTIG (sord o sonor) infligit a aquells membres de la tribu que, alliberats de la servitud mental que l’ocupant exigeix, excel·leixen en algun àmbit públic.

12. La RESIGNACIÓ: la psicologia de l’ocupat és resignada perquè això li permet assumir la impotència, però aquesta assumpció el debilita objectivament.

13. La FALTA D’AUTORESPECTE. Per a l’ocupat, l’única manera de suportar les constants faltes de respecte de l’ocupant (i del grup que s’identifica amb ell) és perdre’s el respecte ell mateix. Vet aquí el ressort que du a l’autoodi.

14. El POQUETACOSISME. Estic fart de sentir que la cultura catalana és petita. La cultura catalana és gran, perquè el gruix de comunitats lingüístiques del planeta tenen devers cent mil parlants. La migradesa està en els cervells que la pensen petita i en els que la volen petita (per esclafar-la millor).

15. La COLONITZACIÓ DE L’IMAGINARI i el SANAMENT DE LA IMAGINACIÓ. Ocupació vol dir sobretot ocupació de l’imaginari i castració de la imaginació, car llavors l’ocupat va ple dels símbols i les imatges de l’ocupant, i se sent incapaç d’imaginar la llibertat del seu país.

Ja em perdonareu si em descuido coses.