divendres, 3 de juliol de 2009

'El nostre heroi Josep Pla', d'Enric Vila

Josep Pla va ser un home desconcertant. Escrivia com els àngels, però no va fer novel·la –cosa que, si hem de fer cas als seus detractors, deu ser un pecat imperdonable. I va sobreviure al segle XX –cosa que, pel que diuen, tampoc té perdó de Déu. Però una cosa és clara: un homenot que va escriure 30.000 planes, que va influir en tants escriptors majors i menors, que va ser un mestre d’escriptura per a milers de catalans i que, un cop mort, va generar una caterva de llibres sobre la seva persona i la seva obra, és gran.

Fa poc dies he enllestit la lectura del llibre que l’Enric Vila li dedica, El nostre heroi Josep Pla (Acontravent, 2009). M’ha agradat pler. Com diu l’autor a l’avís final, “aquest dietari havia de ser un llibre sobre mi i ha acabat sent un llibre sobre Pla”. Es tracta d’un no-sé-com-dir-ne molt original, mig assaig, mig dietari, una mostra reeixida d’això que se’n diu la literatura del jo. I en acabar-lo m’ha vagat de rellegir alguns capítols del libel que Ramon Alcoberro va publicar sobre el de Llofriu, amb un títol d'allò més explícit: Contra Josep Pla (Barcanova, 1993). Alcoberro titllava Pla de marxista de dretes, d’escriptor decimonònic i de proustià de pa sucat amb oli. Aquell pamflet era divertit, però no estava –ni prop fer-hi- tan ben documentat com el llibre d’en Vila. ¿Marxista de dretes? Pla era un liberal materialista, que no és ben bé el mateix –marxistes de dretes ho eren Engels i Stalin. ¿Decimonònic? La capacitat planiana d’observació intel·ligent i reflexiva poc la trobem, al segle XIX (en tot cas, és cosa que enllaça els segles XVIII i XX). ¿Que volia ser proustià i no hi arribava? Potser sí, però també hi ha riquesa literària Proust enllà.

Al seu llibre, Vila repassa distints episodis de la biografia de Pla i recorda passos rellevants, com ara que Pla, Carner, Badia, Xammar i Nin es van proposar de matar el rei Alfons XIII, en uns anys en què Pla parlava de la possible independència de Catalunya. També sosté que Pla es va allunyar de Macià perquè “els escrúpols de matar el rei no li devien lligar amb els plans d’organitzar una invasió de Catalunya”. Quant al nostre conflicte nacional, l'autor diu que “el menyspreu de Pla pels castellans, tan semblant al de Xammar, no es basa en la sobrevaloració de la pròpia tribu, sinó en l’experiència de l’actuació dels castellans a Catalunya. El que Pla canviarà progressivament és la seva percepció dels catalans; decebut, anirà perdent la fe en les nostres possibilitats per articular-nos políticament".

Vila reporta així mateix el refús de Pla de col·laborar amb La Vanguardia, els problemes amb la censura, la relació amb Luján, el paper d’estrassa que va fer Riquer en el primer franquisme, i relativitza la tasca d’espionatge que (segons Sàpiens) va fer a Marsella a favor de Franco –sembla que va ser la seva dona, Adi Enberg, qui l'hi va mig embolicar. Vila combina tot això amb reflexions il·luminadores i fresques, com aquesta, que recullo amb altres paraules: un poble que ha viscut tants anys amb la llengua lligada per força ha de tenir un nus a la intel·ligència. Només hi ha una cosa que no em quadra: no entenc per què Vila fa Sagarra membre de la Real Academia, sabent que no en va ser. En el seu blog mira d’explicar la intenció de la frase, però servidor continuo sense entendre-ho.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Pla és una de les assignatures pendents d'aquest país, perquè ni detractors ni defensors l'han llegit pas gaire. En tot cas, jo tampoc, o sigui que hauré de desempolsar les obres completes i posar-m'hi. :)

Joan Calsapeu ha dit...

Pla és molt citat i poc llegit. Però tampoc importa llegir-lo tot: quaranta i tants volums són excessius. N'hi ha d'imprescindibles i de prescindibles. Cal saber triar.

Mireia ha dit...

Totalment d'acord amb Clídice. Això no només passa ab Pla, també amb Sgarra, Fuster... Molta admiració els hi tenim, però ben poca gent els ha llegit.

Sobre aquest llibre se n'ha parlat força per la bkogsfera, però encara no mhe animat a comprar-lo

Núria Talavera ha dit...

No el deixaré passar aquest estiu, gràcies Joan!