dimecres, 15 de juliol de 2009

'On tot és vidre', de Teresa Colom

En el pròleg al darrer poemari de Teresa Colom, On tot és vidre, David Castillo diu que la poeta “entra amb força, després d’un gran treball de síntesi i correcció, en la nostra petita secta –o potser tribu– de la poesia catalana”. Discrepo cordialment. Penso que Teresa Colom va entrar amb força dins la secta (o tribu) amb les Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), el seu penúltim llibre de versos, que va acompanyat d’un CD amb els poemes, recitats i amb condiment musical a càrrec d’Albert Duat. Ara, On tot és vidre no fa sinó confirmar aquella empenta.

Sentir la Teresa declamar els seus versos és una experiència que no s’oblida. Recita de memòria, i els mots ixen dels llavis com aigua fresca tocada pels primers raigs de sol. No és una habilitat: és un do. La Teresa Colom és la millor rapsoda que conec –per això fóra bo que cada un dels seus poemaris incorporés un CD. Aquest darrer volum, publicat enguany per Pagès Editors, dóna continuïtat a un aspecte cabdal de l’anterior: la saó filosòfica. La poesia de l’andorrana enllaça amb la llarga tradició existencialista que comença amb Kierkegaard. Si el filòsof danès pogué dir: “Penso, idò no existeixo”, la Teresa sembla dir-nos: “Penso, idò caic”.

Perquè la sensació de caiguda és un dels motius més presents a On tot és vidre: “la consciència de la caiguda és la meva única solidesa”, diu la poeta, que tampoc en els versos no troba agafador, car parla de “la caiguda per on s’esberla el poema”. Una caiguda vers el caos que en algun moment s’alleugereix amb el besllum d’una esperança, “l’escuma d’un mar en les estrelles, en els arbres, en el silenci de les coses”. En els versos de Colom es colltorcen les síntesis impossibles de la condició humana (la raó i l’existència, la naturalesa i la voluntat –Kierkegaard de nou–): “La naturalesa ha creat el seu enemic / i hem anat a ella com el carronyer va a una peça morta”. I amb la caiguda, hi ha el vertigen de l’absència de sentit: “El ressò de les meves passes no té cap sentit, / ni el ressò de la veritat”.

Un altre dels motius centrals del poemari (el que li dóna nom) és la cristal·lització. “Tots som vidre, i les cases, i les feines […] i, en la trencadissa, els esquerdills són de vidre”. L’extrema fragilitat de l’ànima humana posada sobre els versos, i personalitzada: “i sóc això, un previsible cristall de gel”. En acabat, “només el món continua il·lès”. Nosaltres no. Els qui llegim -amb plaer- la poesia de Teresa Colom acabem el volum amb la sensació de ser uns supervivents escalabrats o unes bèsties eixalades (“com una papallona sense ales”) que, tanmateix, volen viure, i busquen la senzillesa de fer-ho.