dissabte, 18 de juliol del 2009

'Història universal de Paniceiros', de Xuan Bello

Recordo un text de Carner en què el príncep dels poetes, parlant de la seva relació amb la llengua de Shakespeare, deia que “el meu anglès du esclops”. S’entén molt bé el que volia dir el poeta –per cert, ja voldria jo dur els esclops de Carner–; però el que ara vull notar és la percepció negativa dels esclops que subjau a la frase. Carner, noucentista i per tant adalil de la modernitat, associava els esclops a un món empagesit i arcaic que calia deixar enrere. Una associació que va fer forrolla i que va provocar l’apostasia veloç, taxativa, de l’humil calçat de fusta a casa nostra.

L’escriptor Xuan Bello té una altra actitud davant els esclops. A la seva Història universal de Paniceiros, l’asturià evoca una reflexió de Vicente Risco, que “atribuïa aquest preocupant allunyament de l’home modern de les velles creences a l’escàs ús que es feia, en la Galícia del 1960, dels esclops”. I conta, unes línies després, que “arribàvem [a la Universitat] parlant asturià, penjant cartells a les parets de la facultat, i ens preguntaven on havíem deixat els esclops, l’estigma de la nostra cultura”.

Els esclops que Bello s’esforça per dignificar serveixen com a símbol del seu projecte literari, que abraça la poesia, la narrativa i l'assaig. Probablement, Xuan Bello és el millor escriptor viu en llengua asturiana. La Història universal de Paniceiros és un calidoscopi d’històries (en part reals, en part fantasiejades) que parlen d’una pàtria grassa de passat i magra de present, d’un país (Astúries) devastat per un huracà de menyspreu i de modernitat malentesa; i que és, en aquestes planes, l'eix d'un món literari que va de Califòrnia a la Xina. La traducció catalana (Adesiara, 2009), a càrrec de Jordi Raventós, és esplèndida. No us la perdeu.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

gràcies pel consell. Recordo que quan entràvem al celler, a Almacelles, hi havia els esclops per posar-te per sortir al corral :) llàstima que els nostres il·lustres hagin defugit tan els esclops i abraçat amb tan fervor la burgesia!

David Madueño Sentís ha dit...

Fantàstica casualitat: ara mateix estic gaudint d'aquesta petita meravella per descobrir. Encara que de vegades i en determinades situacions els esclops ens engavanyin, no podem oblidar que gran part dels besavis d'aquest país els duien només fa cent anys (bé, val a dir que la versió nostrada, l'espardenya). Que els seus descendents es convertissin en la petita menestralia de les grans urbs, això ja és una altra cosa. Però no podem renunciar que el ressò remot de l'esclop ens segueixi acompanyant com a part del nostre paisatge.

Ricard Garcia ha dit...

Joan, David: com m'agrada sentir que gaudiu de la lectura de la 'Història universal de Paniceiros' del Xuan Bello. Vaig llegir-lo l'estiu passat i no el puc oblidar perquè és un d'aquells llibres que et queden surant al cervell i vas ensopegant amb reminiscències del que un dia hi vas llegir. Vosaltres us heu fixat en els esclops, jo -dèria personal- en els arbres tal com vaig explicar a http://castellsdecartes.blogspot.com/2008/09/leix-del-mn.html És un dels llibres més rics, singulars i nutritius que he llegit els últims mesos. Bona lectura i bon estiu!

Joan Calsapeu ha dit...

David, ¿recordes aquest fragment?: "la fusta dels esclops deixa filtrar les radiacions tel·lúriques, hi ha en ells una aura vital que surt de la terra, que ve de la 'panspernie' dipositada pel Faedor en el cor del Caos primordial i que conté totes les energies subtils de què es nodreix la nostra ànima".

Ricard: ets un detector eficacíssim de llibres singulars i nutritius -sempre te'ns avances!

Marcel ha dit...

Joan, ja sé que et pensaràs que ho faig expressament, creu-me que és casualitat, o fat, o el nas lector que jo, tan britànic de lectures, justament avui em faltin només quatre pàgines per acabar el llibre de Bello, llibre que em va recomanar en Jordi Llavina farà tres anys (que coneix l'autor i l'havia llegit en asturià o castellà, no ho sé). Fins i tot vam mirar per editar-lo però no encaixava en la idea que alesores teníem d'"El cercle de Viena" (i que encara tenim) però, tal com dieu tu i els teus amics, és un llibre colpidor, literatura de primera, que a vegades em fa pensar en Cunqueiro i a vegades en Calvino. Sempre tendre, sempre boirós, sempre emocionant. Jo em quedo amb la història (o la invenció, o el somni) del nen que se'n va a caçar l'ós i troba una noia... La traductor no m'agrada tant però això és sempre molt discutible i, ara i aquí, no toca.

Joan Calsapeu ha dit...

No és casualitat, Marcel: és que el teu nas i el meu tenen sensors similars. I en Jordi Llavina en fa apostolat, del llibre d'en Bello: a l'Avui del 6 de juliol el recomanava a les pàgines de Diàleg, a l'article "Petites grans editorials". Ho puc dir amb precisió perquè guardo el retall.