dissabte, 27 de març de 2010

"Paniceiros", de Xuan Bello



Xuan Bello presenta avui la versió catalana de La neu i altres complements circumstancials al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí, i -com sempre- no podré ser-hi. Però el llegiré (esgarrapant de no sé on el temps que no existeix). Bello, segurament el millor escriptor actual en llengua asturiana, és una de les grans plomes de la península ibèrica. Qui l'ha llegit, repeteix. Oïu com sona el més cèlebre dels seus poemes, Paniceiros:

Conozo un país onde’l mundu llámase
Zarréu Grandiel·la Picu la Mouta Paniceiros

Un mundu que perdéu l’aldu los caminos
Xerusalén llevantao na palma la mano d’un nenu

Un mundu que yera altu luminosu esbeltu
Naciente y fonte y vocación de ríu

Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia
Onde escaecimos el ser Onde claudicamos

Un país onde la casa cai cai l’horru la ponte
El molín la ilesia l’home tamién cai

Onde la mirada yera pura cenciella
la xaceda que dexara la nube en cielu

Onde namás nos queda la memoria
corrompida de la infancia La nuesa soledá

L’abandonu de nueso.