Serendipitat

Santi Clarós és un home inquiet i un alumne brillant, un català d’origen argentí que em va aguantar el curs passat, a l’Òmnium, mentre es preparava per obtenir el nivell C de català (nivell que ara té a la butxaca, però sobretot a la mà i a la boca). En Santi, dic, em fa saber un mot que em ve de nou: serendipitat. Paraula de sonoritat antipàtica que està ben definida al DIEC2 com a “descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents”. Doncs bé, he fet una enquesta-llampec en el meu entorn i resulta que la parauleta la sap tothom –hi ha un flim que se’n diu i tot– fora de jo: vet aquí que sóc un ignorant singular i m’hi poso fulles, ves quin remei.

Tot i amb això –ja veieu que no en sóc (ehem!) un expert–, deixeu-me dir que a la serendipitat li trobo dues gràcies. Per una banda, i més enllà de la cleda dels setciències, és una divisa que tota persona intel·ligent hauria de tenir present, ja que implica obertura mental, portes obertes a camins imprevistos, marge perquè l’atzar (que en el fons no existeix) ens dugui a fer descobertes que no faríem si ens cenyíem a allò que hem planificat; una gràcia que té valor universal, perquè els recursos que la susciten són a l’abast de tothom (Internet, sense anar més lluny, és un oceà de serendipitat).

D’altra banda, la paraulota té una gènesi curiosa. El mot neix en anglès (serendipity) l’any 1754 i se l'empesca Horace Walpole, que s’inspira en un conte persa del segle XVIII titulat Els tres prínceps de Serendip (que era el nom àrab de l’illa de Ceilan, l’actual Sri Lanka), els protagonistes del qual solucionaven els seus problemes a través de xambes increïbles. (Gràcies, Santi.) Vet aquí un dels casos (pocs i lluminosos) en què és la literatura qui forneix la llengua de paraules.