diumenge, 14 de març de 2010

"L'aigua", de Marc Romera

Al Montnegre, una deu que aflora és una veu de l’aigua -es diu, o es deia, així, com si l’aigua fos una ànima que busca l’ocasió per parlar i troba en una font una manera de dir-se. Només ho trobarà estrany qui no s’ha entretingut a escoltar l’aigua, aquest esperit que ens interpel·la i que tot sovint parla de nosaltres. Una aixeta, una font, un desguàs, una riera, un núvol, són aparells fonadors de l’aigua. Les aigües netes i les brutes, les quietes i les guites, les vives i les mortes, les medicinals i les clorades, diuen el nostre món tot sencer. I, a l’inrevés, Màrius Torres podia escriure que “la meva ànima és aigua”.

Tot això ve a tomb perquè el darrer poemari de Marc Romera (Barcelona, 1966), publicat l’any passat per Labreu, és L’aigua, un aplec de cinquanta poemes que treuen les aigües brutes de l’autor. Cal dir, però, que els versos no estan gaire molls perquè l’aigua hi és metafòrica. Res a veure, doncs, amb la mullena permanent que hi ha a la Rapala de Jaume Subirana, posem per cas. Romera expulsa aigua desenganyada, un líquid que amargueja una mica i convida a fer ganyotes però la dicció sòbria i una mica solemne les glaça abans que no surtin. Romera fa una poesia exigent que demana lentitud, que recicla declaradament els mestres (Pessoa, Pavese, Formosa...) i desafia el sentit comú –fa molt temps que Romera, seguit les passes de Mircea Eliade, va declarar la guerra al sentit comú. El vaig llegir la setmana passada i em va agradar pler. Us mostraré un dels poemes del recull (un dels diàfans), que m’ha commòs perquè connecta amb un meu nervi sensible. Són coses que passen, i és bo que passin. Vegeu-lo:

21.

Hi va haver un dia que va ser
el dia de la plenitud.
I aquí va començar el declivi,
molt lentament, sense senyals.
No vau saber el moment majúscul
i en assolir-lo va ser tard,
pretèrit dràstic, per florir.
Va durar poc i amb un silenci
que us va agafar despreocupats.
Ara l’arrel s’arruga en va
per respirar els sanglots de l’aigua.

(Marc Romera, L'aigua, p. 37)