Tabús, segadors i volanders

En el segon volum del Recull de cultura oral del Montnegre, Daniel Rangil aporta aquest testimoni d’un masover: “En dèiem colles de volanders perquè els segadors, com que havia passat la guerra, la gent tenia un reparo a dir aquesta paraula per l’himne dels catalans”. O sia, que durant la llarga postguerra s’evitava el nom de segadors -un tabú- i s’optava per un altre nom relacionat amb el volant, que era la falç grossa i de tall llis que s’usava per a segar. ¿Oi que és curiós?

És curiós i alhora és lògic. Perquè el control sobre el llenguatge és un dels requisits de l’opressió nacional. L’invasor ha de tabuïtzar les paraules de la tribu que són susceptibles de despertar la consciència nacional i l’esperit de resistència de l’ocupat; li cal prohibir els mots que són llevat de mals pensaments. Tota cultura genera inevitablement els seus tabús, però les cultures subordinades es mengen els tabús que l’invasor cuina per a elles. És com allò que deia Fuster sobre la política: els tabús que no fem nosaltres, els faran contra nosaltres. I des que ens tenen el peu al coll que ens els fan, i la cuina no para.

Als segles XVI i XVII era tabú parlar de censura i falsificació històrica a la Corona d’Espanya; al segle XVIII eren tabú les Constitucions catalanes; al XIX era tabú dir que els catalans no som espanyols ni francesos; en el franquisme ho era la mateixa nació catalana; als anys vuitanta del segle XX era tabú parlar d’espoli fiscal i d’independència; i avui, al País Valencià, és tabú dir llengua catalana i Països Catalans. El tabú és una cadena mental, una ombra que la por fa per dins. Acceptar-lo és debolir les paraules que ens proclamen i amb les quals ens autorepresentem, és abdicar la pròpia dignitat. Qui vulgui ser lliure, ha de ser coratjós i deseixir-se’n.