La misteriosa desaparició del gat d'en Pellofa

El gat d’en Pellofa s’ha fos. Era a la falda d’en Carnestoltes capgròs, cargolat com una ensaïmada, a l’entrada de les Figueretes, l’escoleta de la nostra pubilla. I ara no hi és. Ara, a la cadira on seia en Pellofa hi ha un cartell que denuncia la desaparició del moixet i implora, a qui se n’ha encapritxat, que el torni sisplau. Ja fa dies d’això, i el felí de drap no compareix. El trobem a faltar. I no sabem què fer. Em demano com afrontaven els nostres passats aquests revessos, perquè les tradicions bé han de fer servei. I a les Muntanyes maleïdes d’en Pep Coll trobo una resposta.

Es veu que al nostre Pirineu occidental, quan Judes era fadrí i sa mare festejava, hi havia una manera efectiva de fer que un lladre tornés allò que havia fet salvatge: resar uns responsos, “unes oracions útils per a moltes coses –diu Coll–, especialment per recuperar objectes robats. Com un primer advertiment al lladre, l’especialista sol resar-los al dret. Si l’objecte no apareix, llavors s’actua a les males: es resen al revés tot fent cremar una candela cap per avall. A l’acte, el culpable es comença a fondre com la cera de l’espelma.”

La dificultat del mètode era trobar algú que sabés de lletra, perquè per aquells verals tot quisqui era analfabet, llevat del rector. Però quan es trobava un lector –el rector no podia ser–, sembla que l’efecte era ràpid i infal·lible, i el càstig tant podia recaure sobre una persona, un animal o fins i tot un vegetal. A la contalla que recull l’escriptor de Pessonada, l’objecte perdut és una destral, i havent declamat els responsos del dret i del revés, qui rep el càstig és el pi on l’eina estava clavada. No queda clar si la gallofa adequada per a fer el sortilegi és El llibre de Sant Celoni o bé La cruz de Caravaca, però si dilluns que ve el gatet no torna a ser al seu lloc… que es calci, l’afaneta!