divendres, 12 de març de 2010

Epitalami en prosa

Sempre he trobat que l’amor i el matrimoni casen tant com el cafè amb allioli. És allò que deia Fuster: l’amor és un invent del segle XII, un acudit que van tenir els trobadors i que els stilnovisti i Petrarca van refinar tot seguit. D’aleshores fins al XIX l’amor ha sigut un tòxic literari, un lleure inofensiu, un luxe de rics, una frivolitat extraconjugal. Fins que els romàntics van entrar en escena i perpetraren una de les pitjors pensades que ha fet mai la humanitat: lligar amor i matrimoni. L’horror. La solsida. L’holocaust sentimental. Encara en patim les conseqüències.

I, a pesar de tot això, avui ens hem casat. ¿Per què? Llis i ras: perquè, si un se’n va al cel d’en Rubió, a l’altre no li discuteixin la pensió que fa al cas. La canalla et xucla el sagí i convé assegurar totes les fonts d’ingressos. ¿Oi que és romàntic? D’entrada havíem pensat de fer la feta pels jutjats; emperò, vist el poc interès de la jutge per aprendre i usar el català, hem canviat de parer i ho hem arreglat via Ajuntament de Mataró: la diguem-ne cerimònia l’ha oficiada el nostre amic i regidor de la CUP Xavier Safont-Tria, que ha llegit un poema pornogràfic de l’Estellés (que tracta de la fel·lació i del sexe anal), uns versos d'en Casasses sobre l'energia sensual de la paraula, i un petit conte d’en Monzó sobre la dificultat d’entendre’s i d’estimar. En Xavier s’ha estrenat com a casador oficial, i crec que el d’avui ha estat el primer connubi oficiat a Mataró amb literatura pornogràfica. Un testimoni perhom –gràcies, Anna i Joan Carles!–, les respectives i l’al·lotea de tots han sigut el públic, i acabat d’això hem fet un xeflis a l’Atzucac. La cosa era tirar pel dret, que no estem per romanços. Ara que el ja està fet ha colat avall i és al cove, farem com si avui no hagués passat res.

8 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

ostres, Joan, no sé si felicitar-te o donar-te el telèfon del que ens fa la declaració d'hisenda (normalment ens tornen diners :))

F.Puigcarbó ha dit...

felicitats Joan! prescindint de tot, es una decisió convenient pel que pugui passar (millor que no), i escolta, jo porto ja 40 anys casat i he sobreviscut prou bé. Pel cami s'ha perdut el desig però hem guanyat en moltes altres coses, entre elles tres filles i quatre nets.

Clidice ha dit...

tu fes veure com si no ho haguessis fet i santes pasqües! ^^

Manuel Ballester ha dit...

T'entenc molt bé, nosaltres acabem d'allistarnos a les "parelles de fet" de l'Ajuntament de Girona després de trenta anys i dos fills que de primer van haver de ser inscrits com a fills de pares desconeguts. I ho hem fet justament per aquests condicionants sociolegaloeconòmics. Tot i així, sóc dels qui pensen que NO "cualquier tiempo pasado fue mejor", ni de bon tros. Com es pot veure.

Vull dir, imagineu-vos fins a quin punt el matrimoni 'pica' que ni les raons "pràctiques" ens han fet adoptar-lo. Esclar que jo ja tinc un divorci al darrere.

Apa, salut.

marta ha dit...

uiii això és més divertit que romàntic. Felicitats

Mireia ha dit...

Boda amb poesies pornogràfiques de l'Estellés?? Caram, que originals!!

Anònim ha dit...

Refot, nois! Casats? M'esparvera sentir tal confessió i no trobo al diccionari mot per esplaiar la meva feredat!
No entenc aquest desfici de garantir pensió ... Quin esglai, quin delit llençar la passió pel camí del dret!
Vet'ho aquí que tal vegada s'ha de ser ben pobre per ser lliure!
No tenir res, per no poder accedir a res. Ni a un trist salari de funcionari que em motivi a passar per cal vicari, sia refugi de mossèn o ajuntament.
A despit del meu enuig, permeteu-me el meu més sentit esclafit de riure: Felicitats!

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, amics. Un casori és una cosa tan ridícula i tan bèstia que, si no s'hi posa una mica de pornografia, no s'aguanta.