Ella és una noieta alta, d’ulls grossos i mirallejants com dos pericons al pic del migdia, la pell bruna, nord-africana la infantesa. Als llavis hi lluu un somriure de fulla perenne. Somriu davant les facilitats i davant les dificultats i davant les perplexitats, i amb una lleu, desigual elevació d’espatlles fa saber que se sent insegura però que el món no li fa por i que se’n sortirà. El seu somrís omple de gràcia tot el que l’envolta: les parets, les taules, els arbres, els núvols. La Fàtima parla, en català, amb un noiet que també és de pell bruna i d’avior magribina i que també somriu. Ell és un arlot prim i escàs, més aviat baix, una tofa de cabells negres en el cap, despert com l’ull del vent, resolutiu com una fura, viu com una centella.Tots dos duen el clatell net, tenen les garbes carregades de confiança i afronten l’esdevenidor amb entusiasme. La seva alegria fa bell el món, posa llum sobre la terra i endomassa el futur de Catalunya.
6 comentaris:
Pau i Maria.
Ell espigat, esporugit. Ella voluptuosa, enjogassada. S'abelliren del present tot marcint el demà, nonat, sovintejant la cobejança.
Ha passat un quart de segle. Es miren als ulls i callen. Saben on va quedar la lluïssor que ara infonen als fills no compartits. Han après a no somiar. El futur els ha faltat. Es tenen confiança per no dir-s'ho. Cap retret. El temps els ha vençut. L'altivesa dels joves els arrenca un somriure dels llavis que esclata tot seguit en rialles quan endevinen el gest rebel dels vanitosos.
Pau i Maria.
Ell espigat, esporugit. Ella voluptuosa, enjogassada. S'abelliren del present tot marcint el demà, nonat, sovintejant la cobejança.
Ha passat un quart de segle. Es miren als ulls i callen. Saben on va quedar la lluïssor que ara infonen als fills no compartits. Han après a no somiar. El futur els ha faltat. Es tenen confiança per no dir-s'ho. Cap retret. El temps els ha vençut. L'altivesa dels joves els arrenca un somriure dels llavis que esclata tot seguit en rialles quan endevinen el gest rebel dels vanitosos.
A Catalunya hi ha gent de tota mena, sí. I l'edat hi fa molt: no som els mateixos que vint-i-cinc anys enrere. Un arriba a un replà de la vida en què enganyar-se és difícil i s'ha d'aprendre a viure sense esperança. No és tan dur com sembla.
Amb el meu exercici pretenia qüestionar el to filoensucrat del post. No volia fer apologia de la desesperança adés manifestava la vermellor que em provoca aquesta al·legoria d'endomassar el futur de Catalunya. Un apunt per un altre debat: Serem en funció del que avui som, no pas del que ens agradaria ser.
Anònim parent d'en Pau i de la Maria, admeto que m'he deixat endur per l'emoció d'un episodi feliç d'integració. Ja ho sé, que el nostre present és complicat i que el futur fa por, però entén que vulgui gaudir de les petites alegries -esperances?, ai!- que ens dóna el dia a dia.
I m'agrada veure't possibilista!
No tot està perdut. Els matisos són la llum!
Publica un comentari a l'entrada