dilluns, 1 de març de 2010

Càstig

i Déu va castigar els homes dotant-los de consciència i la consciència va fer la por, i tots dos feren aliatge contra els altres i de retruc contra els uns, que begueren el vi novell de la recança, i els somnis dels homes es van omplir de ganivets i en despertar el primer que feien era rentar-se la nafra amb aigua de l’aixeta i una mica de sabó, si més no procurem que no s’infecti, deien, que el pus no s’escampi, que neixin crostes a la bassa de la sang i el broll s’estronqui, el cas és que la bèstia no es desfermi, per això la van lligar amb samugues a un carro ben feixuc i tant va ser així que un dia es pensaren haver domesticat la fera però les duien girades de peu perquè la fera eren ells i totes les paraules que deien eren el pus de la ferida que no es tancava mai, sinó que una genitura la llegava a la següent i en l’endemig la feram sucumbia, monòtona, d’una mort insistida com els dits a les denes d’un rosari

3 comentaris:

Ricard Garcia ha dit...

Joan, m'agrada molt aquesta vessant lírica d'alguns dels teus darrers apunts. Aquest el trobo excel•lent.
Una abraçada!

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Ricard. El que passa és que una o dues flors no fan estiu. Costa tant escriure alguna cosa que valgui la pena!

Una abraçada!

Mireia ha dit...

Subscric el que diu en Ricard!