dimarts, 16 de març de 2010

Egos

Només veiem el que volem veure; el que no volem sentir, no ho escoltem; i el que no volem considerar, no ho pensem. La nostra pell és una tenda de campanya on s’arreceren un autista i un estúpid, el cervell dels quals no serveix pas per buscar la veritat, sinó per justificar els prejudicis de l’un i de l’altre. D’aquí l’opacitat, el mur d’estultícia contra el qual xoca la intel·ligència. I és per això que el prejudici es ven per quilos a les grans àrees comercials, i la veritat, per unces només a botigues especialitzades. I si mai sentim una veu altra fem veure que la tolerem i condescendim a perdonar-li la vida.

Perquè l’altre és tan altre que no concebem que pugui tenir raó; i si en té, rebota, i ens quedem tan amples. És clar, si els altres no participen del nostre punt de vista, la seva raó està dislocada de precís i segur que van lluny d’osques. Històricament hem passat del teocentrisme a l’egocentrisme i en el fons no ens cap al cap la pluralitat dels egos. Estem convençuts que d’ego només n’hi ha un, el nostre. El dels altres no val, que és un magma pastós, confús i obac, una rabera que pastura allí enllà del jo. No és ego, això que tenen els altres, sinó aigua tèrbola, crema de boira, arena del desert.

Vivim en el centre d’una geometria indicible enllà de la qual s’obre el caos i no ens apercebem que el nostre jo n’és un dels vèrtexs: una aresta que, només que es postiqui, punxa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

http://www.elperiodico.cat/envN.asp?p=46&i=CAT&n=696628&h=100317

Anònim ha dit...

La intel·ligència i la flexibilitat van de braçet.
La relativització de qualsevol proposició ens humanitza. Foragitem els prejudicis.
Acceptar el dubte com a veritat ens fa més lliures, fins i tot del nostre ego.
Deixem de mirar i apostem per contemplar.
Raonar és bo però cal deixar-se imbuir pel sentir.
El món és rodó ... no hi ha arestes!

Joan Calsapeu ha dit...

Anònim 1, gràcies per l'enllaç. Jo també sóc un dels seguidors de l'Eduard Punset: el seu darrer llibre sobre la felicitat em va agradar molt -tot i que que no accepto (de moment) que la felicitat es deixi atrapar en una fórmula pseudomatemàtica.

Anònim 2 (o ets un alter ego de l'1?), hi estic d'acord (amb tu i amb en Punset): el cervell més intel·ligent és el més flexible. Cal estar predisposats a canviar de parer, i a més a més cal canviar-lo. Per bé que tal cosa no és nova: Pessoa deia això mateix al "Libro do desassossego".

Ara bé, la resta que dius ja em sembla més discutible. És molt bucòlic dir "foragitem els prejudicis", però la tossuda realitat és que els prejudicis són el coixí ideològic més sòlid del món: combatre'ls és com picar ferro fred.

¿El món és rodó? La Terra ho és, prou. Però les persones no: les persones sempre volem tenir raó, ens movem per interessos i ens fem nosa: som esbarzers que caminen. Ultra això, si aspirem a l'acuïtat de judici serem incisius i per tant insolents, molestos: punxents.

¿Apostar per la contemplació? Home, si tot fos bonic i maco ens podríem permetre el luxe de ser només contemplatius, però no és el cas: el món ens força a reflexionar i a intervenir (sobretot si tenim fills, perquè llavors el món t'importa més que mai).

Anònim ha dit...

Contemplar per absorvir.
Caminar sota la pluja sense paraigües. Treure'ns les sabates i sentir la terra als peus.
Sembla insensatesa però la vida té aquestes contradiccions i riscos.
Els prejudicis i la seguretat enteses com a cotilles.
Deixar-se anar, aquesta és en part el meu sentit contemplatiu. Ser esponja. I aquí ho relligo amb la paternitat que esmentes. Aprendre dels fills.
Ser pares va més enllà de la responsabilitat sobre el món. Som responsables de la mirada del món i aquest era el sentit del meu divertiment. Contemplar com si miressim per primera vegada. El com és el que m'importa. Si ho féssim sense aquest com no tindria el mateix sentit. (To be or no to be!)
Les persones ens incomoden, tens raó,però també manta vegades són la font del nostre goig!
Anònim 3 ;D