Egos

Només veiem el que volem veure; el que no volem sentir, no ho escoltem; i el que no volem considerar, no ho pensem. La nostra pell és una tenda de campanya on s’arreceren un autista i un estúpid, el cervell dels quals no serveix pas per buscar la veritat, sinó per justificar els prejudicis de l’un i de l’altre. D’aquí l’opacitat, el mur d’estultícia contra el qual xoca la intel·ligència. I és per això que el prejudici es ven per quilos a les grans àrees comercials, i la veritat, per unces només a botigues especialitzades. I si mai sentim una veu altra fem veure que la tolerem i condescendim a perdonar-li la vida.

Perquè l’altre és tan altre que no concebem que pugui tenir raó; i si en té, rebota, i ens quedem tan amples. És clar, si els altres no participen del nostre punt de vista, la seva raó està dislocada de precís i segur que van lluny d’osques. Històricament hem passat del teocentrisme a l’egocentrisme i en el fons no ens cap al cap la pluralitat dels egos. Estem convençuts que d’ego només n’hi ha un, el nostre. El dels altres no val, que és un magma pastós, confús i obac, una rabera que pastura allí enllà del jo. No és ego, això que tenen els altres, sinó aigua tèrbola, crema de boira, arena del desert.

Vivim en el centre d’una geometria indicible enllà de la qual s’obre el caos i no ens apercebem que el nostre jo n’és un dels vèrtexs: una aresta que, només que es postiqui, punxa.