Càstig

i Déu va castigar els homes dotant-los de consciència i la consciència va fer la por, i tots dos feren aliatge contra els altres i de retruc contra els uns, que begueren el vi novell de la recança, i els somnis dels homes es van omplir de ganivets i en despertar el primer que feien era rentar-se la nafra amb aigua de l’aixeta i una mica de sabó, si més no procurem que no s’infecti, deien, que el pus no s’escampi, que neixin crostes a la bassa de la sang i el broll s’estronqui, el cas és que la bèstia no es desfermi, per això la van lligar amb samugues a un carro ben feixuc i tant va ser així que un dia es pensaren haver domesticat la fera però les duien girades de peu perquè la fera eren ells i totes les paraules que deien eren el pus de la ferida que no es tancava mai, sinó que una genitura la llegava a la següent i en l’endemig la feram sucumbia, monòtona, d’una mort insistida com els dits a les denes d’un rosari