Epitalami en prosa

Sempre he trobat que l’amor i el matrimoni casen tant com el cafè amb allioli. És allò que deia Fuster: l’amor és un invent del segle XII, un acudit que van tenir els trobadors i que els stilnovisti i Petrarca van refinar tot seguit. D’aleshores fins al XIX l’amor ha sigut un tòxic literari, un lleure inofensiu, un luxe de rics, una frivolitat extraconjugal. Fins que els romàntics van entrar en escena i perpetraren una de les pitjors pensades que ha fet mai la humanitat: lligar amor i matrimoni. L’horror. La solsida. L’holocaust sentimental. Encara en patim les conseqüències.

I, a pesar de tot això, avui ens hem casat. ¿Per què? Llis i ras: perquè, si un se’n va al cel d’en Rubió, a l’altre no li discuteixin la pensió que fa al cas. La canalla et xucla el sagí i convé assegurar totes les fonts d’ingressos. ¿Oi que és romàntic? D’entrada havíem pensat de fer la feta pels jutjats; emperò, vist el poc interès de la jutge per aprendre i usar el català, hem canviat de parer i ho hem arreglat via Ajuntament de Mataró: la diguem-ne cerimònia l’ha oficiada el nostre amic i regidor de la CUP Xavier Safont-Tria, que ha llegit un poema pornogràfic de l’Estellés (que tracta de la fel·lació i del sexe anal), uns versos d'en Casasses sobre l'energia sensual de la paraula, i un petit conte d’en Monzó sobre la dificultat d’entendre’s i d’estimar. En Xavier s’ha estrenat com a casador oficial, i crec que el d’avui ha estat el primer connubi oficiat a Mataró amb literatura pornogràfica. Un testimoni perhom –gràcies, Anna i Joan Carles!–, les respectives i l’al·lotea de tots han sigut el públic, i acabat d’això hem fet un xeflis a l’Atzucac. La cosa era tirar pel dret, que no estem per romanços. Ara que el ja està fet ha colat avall i és al cove, farem com si avui no hagués passat res.