Avui que fas un any, Mariona, m’abelliria dir-te que omples de sentit la meva vida. T’ho podria dir, però seria mentida.
M’abelliria dir-te, Mariona, que ets (de bracet amb la teva germana) la meva raó de ser. T’ho podria dir, però seria mentida.
M’abelliria dir-te que em sento germinar en el glever del teu cos. Dir-t’ho fóra bonic, però també seria mentida.
Em plauria dir-te que deixo de créixer perquè creixis tu per mi. Fóra generós de part meva, però tampoc seria cert.
Ho deu fer que sóc un pare sòrdid: un mal pare. ¿Saps què em passa? Em passa que t’estimo amb un amor interessat i utilitari: amb tu davant, asseguda a la cadireta, i jo darrere, empenyent, ja no em cal demanar-me cap on encaminaré els passos.
És un favor molt gran que em fas, i te’n dono les gràcies.
Avui, a BCN
Fa 13 hores
4 comentaris:
una forma impecable de felicitar-la :) i és que no ho fem per ells, és per nosaltres :) per molts anys! per la part que et toca :)
No l'empenyis gaire, Joan, poc a poc, ella tota sola anirà envalentint-se ... i tu prou faràs per intentar aturar-la ... t'arriarà per camins inescrutables, que mai abans havies imaginat ... on es perdrà intermitentment aquest que t'envaeix ... i no te'n penediràs, no, mai ... perque veuràs el batec de les seves ninetes que t'arrossegaran pendent avall ... i sabràs que ella malgrat tot se'n sortirà i a tu et deixarà aquell dolçor que tant sols les filles et poden sonar ... Moltes, i creixents, felicitats!!!!
Un altre jo, ;D
... aquest JO que t'envaeix ...
[nOséke coi he fotut que ha desaparegut el JO, hehhehehe!!!!!]
per molts anys, doncs! ;)
Publica un comentari a l'entrada