Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Filles. Paternitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Filles. Paternitat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 28 de juny del 2011

La Mariona ens pega



A casa tenim un problema de violència domèstica: la patoia (dos anys acabats de fer) ens pega. Quan menys t’ho esperes, sense més sal ni més oli, la menuda et dispara un raig de bufetades. Com que no les veus venir, no saps com reaccionar. ¿Què has de fer, cobrir-te el rostre?, ¿fugir?, ¿immobilitzar-la?, ¿xisclar?, ¿agafar-la d’una revolada i asseure-la a terra? El més sensat és això últim, esclar. El que passa és que no tens temps per pensar.

L’altre dia la menuda em va clavar una pallissa de ca: una pluja d’esplanissades a la cara. Li vaig arpar els braços per defensar-me i vaig protestar amb energia. Sense adonar-me’n, vaig cridar. Amb la qual cosa em vaig guanyar, per postres, una renyolima de la dona –món...

Ahir li va tocar el rebre a la mare, que li cordava el bolquer amorosament i ben confiada. D'un plegat li va caure un ram de pedra seca. Va ser prou àgil per agafar la criatura, posar-la a terra i amollar-li un sermó. No li calia fer-se l’enfadada: ho estava de debò. La nena va entendre que n’havia feta una de crespa i que estava castigada.

Abans n’he dit violència, però això no és exacte. És energia sobrant que es desplega sense control -vaja, suposo. Però, per a qui l’engospa, fa tant de mal com si fos violència. En dono fe.

diumenge, 26 de juny del 2011

Només vol la mama

La caganiu de casa només admet que la dugui a dormir la mama. No és que la menuda tingui res contra el papa: és només que li ha assignat unes altres funcions, la de jugar sobretot. Si el papa pretén portar-la a jóc, ella es planta: s’està dreta en el llit, plora i esbramega fins al límit de la seva resistència física, que és molta. Com que la mare també vol sortir de nit de tant en tant, hem de vèncer aquesta resistència.

Cosa que vol dir portar-la-hi jo, al llit, fins que s’hi acostumi. Teràpia de xoc. I aguantem la pressió fins allí on podem. La nena ens fa el cuc de l’orella malalt, sembla que tingui altaveus. Entomar la tempesta de decibels és molt dur: és com si t’esclafessin el cervell dins una premsa d’oli.

Quan la nena s’ha cansat de bramar o la mare s’ha cansat de sentir-la, i es fa el silenci, et sents com si t’haguessin clavat una pallissa. Com un lluç acabat de treure del forn. Estàs malambrós, no tens esma de conversar, no et veus amb cor de res. La teva ànima és una truita a la francesa. Esperes només que baixi la marea. Que la son vingui de pressa i que algú apagui el llum.

dissabte, 4 de juny del 2011

Per molts anys, Mariona!



Avui és l’aniversari de la Mariona. I el meu també. N’ha fets dos, i per tant li duc un avantatge de quaranta-tres anys. Si l’expectativa de vida continua augmentant, un dia m’atraparà: jo criaré malves i ella tindrà més anys dels que tindré jo quan faré cuec.

Però hi ha un punt en què jo sempre aniré per davant del vent: el de la memòria. La Mariona no recordarà res d’aquests primers anys de la seva existència. Jo sí que me’n recordaré. Evocaré el desplegament d’energia que feien necessàries quatre mans per canviar-li els bolquers (així a casa com a l’escoleta). El son primíssim, les nits del lloro. Les botzinades, la manipulació barroera de tot, la trencadissa dels contes, les rebequeries fragoroses, les crisis víriques, les cançons balbuces, les ploralles a la piscina, els braços cargolats a les cames del pare...

Ella no ho retindrà, tot això. Jo sí. Ni que sigui perquè ho acabo d’escriure. Jo hauré viscut dues vides: la seva i la meva (i la de la Joana). La vida de la planta que creix i la de les mans que l’aspren. Aquest partit, doncs, el guanyo jo. Ja arribaran els dies que perdré per golejada.

divendres, 4 de juny del 2010

Molts anys i bons, Mariona!

Avui que fas un any, Mariona, m’abelliria dir-te que omples de sentit la meva vida. T’ho podria dir, però seria mentida.

M’abelliria dir-te, Mariona, que ets (de bracet amb la teva germana) la meva raó de ser. T’ho podria dir, però seria mentida.

M’abelliria dir-te que em sento germinar en el glever del teu cos. Dir-t’ho fóra bonic, però també seria mentida.

Em plauria dir-te que deixo de créixer perquè creixis tu per mi. Fóra generós de part meva, però tampoc seria cert.

Ho deu fer que sóc un pare sòrdid: un mal pare. ¿Saps què em passa? Em passa que t’estimo amb un amor interessat i utilitari: amb tu davant, asseguda a la cadireta, i jo darrere, empenyent, ja no em cal demanar-me cap on encaminaré els passos.

És un favor molt gran que em fas, i te’n dono les gràcies.