Interruptors de pera i d'hèlix

Quan tenia pocs anys, els interruptors tenien forma de pera o d’hèlix (una pera allargassada; una hèlix de pales camusses, plenes, romes, que no haurien fet volar cap avió). Aquells penjaven d’un cable amb dos fils conductors, l’un que donava la llum i l’altre que la treia; premíem el botó de baix, que s’enfonsava per amunt, feia clic-clac i ja ens hi vèiem. Aquests s’assentaven en un tambor rodó que anava collat a la paret amb dos claus de rosca; els pinçàvem amb els dits índex i polze i fèiem un gir de quaranta-cinc graus, com si avancéssim l’hora en un rellotge. A casa sempre eren (els uns i els altres) de color blanc, però de tant grapejar-los, amb el temps tornaven de color d’ala de mosca. Aquells commutadors no eren pas intercanviables: els piriformes anaven als espais interiors, i el heliformes, als exteriors. Els primers penjaven a la vora del capçal del llit; els segons aguaitaven en un extrem del corredor i flanquejaven l’entrada de la cuina, les habitacions i el lavabo.

Jo tenia una flaca per les peres. M’agradava desenroscar-les i escrutar-ne l’interior. Em feia l’efecte que n’entenia el funcionament, i això em confortava. Clic cap al pol positiu, clac cap al pol negatiu. Si volia, podia afluixar el pern menudoi que pitjava la punta d’un cable i deixar els pares sense llum; i si es donava el cas que els filets s’esmunyien, sabia com tornar-los a lloc i fer creure la bombeta. Quina sensació de seguretat i de domini! Fet i fet, era més que una sensació: era un sentiment que ajudava a viure. Ara no me’n sé estar d’evocar aquells estris senzills que eren fets per durar, que feien el món comprensible i manejable i acomplien un designi espiritual que llavors no sospitàvem. I és que eren bastiments de l’ànima.