dissabte, 9 d’abril de 2011

Els avellaners



Quan era petit, m’agradava molt collir avellanes i devorar-les a peu d’arbre. Davant de casa hi havia l’hort, i al fons de l’hort hi havia tres avellaners, al costat de la roda de carro i del niu de la serp. M’abellia visitar-los cap al tard, havent berenat. Collia un grapat d’avellanes, les despullava, les trencava amb les dents i me les cruspia. Era un magnífic complement del berenar. Però no eren les més bones.

Perquè al costat de l’hort hi havia la panificadora, que terminava en una eixida ombrosa, i dalt de l’eixida, a la banda esquerra, un teulat rònec acollia el brancam d’un gros avellaner que arrelava en el solar d'allí enllà. Com que el portal molt sovint era obert, hi entràvem a la callada, com els comandos de les pel·lícules de guerra, i ens esmunyíem cap al fons entre els sacs de farina, sense ser vistos. A la fi ens enfilàvem per la paret com sargantanes, ens assèiem a la teulada i saquejàvem les avellanes del veí. Ens les empapussàvem allí mateix. Eren boníssimes.

Eren saboroses perquè eren robades, esclar. Perquè per arribar-hi havíem emulat una gesta bèl·lica dels nostres herois. I perquè experimentàvem per endavant l’emoció de la fugida –que era silenciosa si no ens veien i estrepitosa si ens ullaven. Aquell sofregit d’emocions va fer que les visites als avellaners de l’hort fossin avorrides. Les altres avellanes tenien la salsa furtiva del desafiament, del perill i de l’èpica.

Ara ens hem fet grans i diria que no hem canviat tant com sembla.

1 comentari:

Epolenep ha dit...

No sé, sovint em caldria un botó m'agrada per agrair i callar, perquè em passa que vull dir com m'ha agradat llegir un text però no em venen paraules que no quedin repetitives, superficials o febles. En fi, que m'agrada, que jo recordo així les cireres bordes...