Com peixos vermells que neden en el safareig de dins. Així es mouen els poemes de Parets (Edicions 96, 2011), de Laia Noguera. Un aplec de composicions breus ajocades en un llibret escarit, gairebé una plaquette. Les parets del títol no són sinó les parets de la intimitat, que són primes, poroses, i no estalvien els corrents d’aire. La casa que Laia Noguera dibuixa té envans per fora i cortines per dins; les parets sòlides que un voldria tenir, i sentir, no hi són.
El poemari és quasi narratiu: parla de la relació amb un home, de la dificultat de compartir la casa i del deure de servar la identitat (“Aquesta sospita de ser / al lloc equivocat, / com si em digués el nom / amb accent estranger”). Llegir Parets és com passar un rosari, les denes del qual diuen el color de les emocions i la textura dels sentiments, tradueixen els tràngols en imatges (“Hi ha dolors que són un autobús a l’autopista”); i, al costat d’això, d’un plegat una dena destil·la de nou el cordial i eleva el discurs, sense abandonar mai la poderosa sensualitat que ho entranya tot:
“Amb tanta nit a sobre,
acabaré
per confondre el meu cos
amb el desig de tu,
que se m’enfila amunt,
com la malesa.”
El bisturí poètic de la calellenca sembla, en les pàgines de Parets, una vareta màgica. I és que la Laia Noguera és una maga de la intimitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada