dissabte, 16 d’abril de 2011

El mirall de la història

Molt sovint (o sempre) la història és un mirall. No és que la història es repeteixi, és que ens repetim dins la història, sobretot si hi ha una assignatura pendent o un deute que travessa els segles. És la sensació que vaig renovar ahir, quan vaig anar a Can Palauet, a Mataró, a escoltar els amics del Grup d’Historiadors Jaume Compte amb motiu dels vuitanta anys que fa de la proclamació de la República Catalana.

En Josep Sort va comparèixer amb el seu aire d’abat Oliva, premut i cellajunt, ferrís, inoxidable, i va amollar dues boles de foc: que la proclamació de Macià va ser un acte de sobirania i una declaració unilateral d’independència, i que els confits que mengem avui vénen d’aquelles noces. Perquè, sense aquell agosarament, tres dies després no hi hauria hagut Generalitat, i l’any següent no hi hauria hagut Estatut, i quaranta-set anys després no hi hauria hagut cap autonomia a restablir, i avui tot seria diferent, segurament pitjor. En Sort em va fer sentir el pes de la història.

L’Agustí Barrera, que és un gat dels frares, em va fer riure, com sempre. I és que la gran lliçó del mestre Barrera és que cal viure amb alegria i passió. Les altres lliçons són menors, però no pas negligibles. L’Agustí Barrera és un paio que ve de lluny: va ingressar al Front Nacional de Catalunya el 1962 (una opció que el dugué a conèixer els calabossos franquistes); el 1968 va fundar el PSAN, el 1973 va passar al PSAN-Provisional (després IPC) i s’implicà en la lluita sindical; anys després va cofundar el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) i més tard va fer la CUP. Una formiga lleó.

Un dia en Barrera va tenir una idea feliç i la plantejà en una reunió de la secció local de la CUP d’Arenys de Munt: proposà de fer una consulta per la independència de Catalunya en el poble –ves quin acudit!–, sospitant que tal cosa podria ser un revulsiu. La resta de la història és coneguda de tothom. Vet aquí l’Agustí Barrera. Avui es parla del nou independentisme com si tingués poc o gens a veure amb l’independentisme de cabells blancs o de clenxa ampla. Mentida. Els dos independentismes ho tenen tot a veure: sense l’un, l’altre no hi seria (o es congriaria més tard: massa tard). La trajectòria de l’Agustí Barrera n’és la prova enriolada i bategant.

I en tercer lloc, en Josep Xaubet, amb el seu posat de monjo llibertí desnonat, que en sap un niu d’història local i un cove d’història universal. En Xaubet va traçar un parell de paral·lelismes brillants, d’aquells que fan llum clara en el present. Va parlar de Niceto Alcalá Zamora, que el 1930 era un senyor conservador, catòlic i devot, i un any després presidia la República; i el comparà amb Jordi Pujol, que s’ha fet independentista després de tants anys postulant el contrari. També cità la replega de firmes entre les dones (sense efectes jurídics, perquè elles no podien votar) en el referèndum del 1932, sobre l’Estatut de Núria, com a precedent de les consultes sobre la independència, que han donat veu als immigrats no censats i als joves de setze i disset anys.

Vaja, que no hem inventat res de nou. Que repetim els mateixos gestos perquè la revolució de 1931 encara està pendent. Aquell acte de sobirania es va avortar per mor de la improvisació i per manca de pensament estratègic (de full de ruta, que diem avui). Ara ho farem millor. I guanyarem.

2 comentaris:

Lior ha dit...

A vegades (tantes...), davant el panorama que tenim, oblidem que cal viure amb alegria i passió, malgrat tants pesars. I, de fet, mals fruits recollirem si no ho fem amb aquest estat d'ànim, que és el que he vist en els ciutadans que durant aquests mesos han anat votant. Estat d'ànim, em sembla, que és el què més toca el voraviu als espanyols; enlloc de posar bombes posem urnes i a sobre ho fem amb alegria; quins farts d'insultar-nos i menystenir-nos que es fan, com que no ens poden dir terroristes...
A veure si tens raó i guanyem d'una vegada!!

Lluís Bosch ha dit...

Tens tota la raó en què aquí tenim les revolucions pendents, per fer. I això es nota avui, al dia a dia. Igual com es nota -escandalosament- la que no va poder acabar l'anarcosindicalisme. Si aquella revolució hagués tirat endavant, dubto que ara es pagués el forat negre dels bancs a costa de treure metges i mestres.