dilluns, 25 d’abril de 2011

Pla i la passió dominant de l'home



El temps, la fe dels editors i sobretot la lleialtat dels lectors, demostren que les proses de Josep Pla no són passavolants. Al contrari, són una literatura que perdura, que s’ha instal·lat en les nostres vides com una calaixera que no envelleix i que sempre fa servei. S’ha especulat molt –amb encert– sobre les raons d’una tan inusitada persistència.

Però n’hi ha una, de raó -de virtut-, que a mi em sembla cabdal i que viu en el cor de la gràcia planiana: la capacitat de fer-ho anar tot a terra, com qui res (una operació molt idiosincràtica dels catalans, per cert). Amb un cop de ploma viu i fresc, el de Palafrugell deixa en ridícul totes les temptatives metafísiques dels annals, redueix a l’absurd milanta abstraccions fonamentals, fa risibles les ínfules d’una llarga rastellera de filòsofs i ens acara, ai, amb la nostra insignificança. Vegeu, si no, aquest passatge de La vida amarga, que representa la conversa d’Albert Santaniol (presumpte amic de Pla) amb un japonès:
“Quina és, al vostre entendre –vaig demanar un dia a Berlín a un japonès–, la passió dominant de l’home?” “No ho sé pas –em respongué–. La meva passió dominant és la cria d’ocellets en gàbia.”
 Vet aquí la intel·ligència múrria, acídula, estrepitosa, que tant ens sedueix.

2 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

No sé si deuria ser aquesta capacitat per riure's de filosofies i d'idees que en Pla es va sumar amb il·lusió a la causa feixista.

Joan Calsapeu ha dit...

Uuuuuuuuuui! Ja hi som. Discrepo. Pla era un conservador que es va adaptar a les circumstàncies i va mirar de sobreviure, materialment i com a escriptor -com a escriptor en català, cosa difícil durant molts anys. La qüestió és com un esbarzer de dimensions boscoses: punxa, i no te l'acabes. Sigui com sigui, Pla mai va ser un feixista, i no es va sumar al Movimiento amb il·lusió, sinó amb pena. Tot plegat és tan complicat que el més assenyat, crec, és abstenir-nos de jutjar l'home i valorar l'obra.