El sol compareix de cop descuit, com un convidat a qui no s’espera i entra a casa sense trucar, i entebeeix els carrers molls. Les llambordes humides, les parets fredes, el cel gris... tot s’omple de llum, talment l’àngel davallés per anunciar una epifania. El fred que s’amagava sota la roba ha tret el nas i ha pres el vol. La mullena fa olor de pedra fresca –quan plovia no feia olor de res. Hi ha una munió de cames que s’afanyen cap al solell, esquitxos de veus que celebren la llum, cares que resplendeixen i exhalen agraïment.Un agraïment primitiu, visceral, insectívor. L’agraïment que la pell professa a una deïtat silvestre, l’acció de gràcies en sortir de la cova després de molts dies de pluja. En un moment com aquest el pa sembla més tou, i les taronges, més gerdes. Si poguéssim apagar el cervell, concentrar la consciència en les terminacions nervioses de sota la dermis, ser una placa solar en carn viva, ara tastaríem la felicitat dels déus i de les bèsties. Si fóssim savis pensaríem amb la pell i acolliríem la carícia del sol havent plogut com s’acull l’abraçada de l’amant. I aniríem de l’una a l’altra, dehiscents, olorosos, ardents dins els pistils de la corol·la.
Content de tenir de nou un bell seguici, Pan tocaria la cítara i a nosaltres potser no ens recaria tant de perdre els pètals.
