A Iniciativa estan fets un embolic

Els qui ens dediquem a la docència sabem que hi ha una manera definitiva de saber si es domina un tema: sintetitzar-lo, dir-lo i que t’entenguin a la primera. Si ho saps dir amb poques paraules i no cal repetir-ho, ho saps; si no, no ho saps. Doncs bé, Iniciativa no se sap la lliçó. Perquè postular consultes amb quatre opcions (autonomia, federalisme, confederalisme, independència) és no saber sintetitzar, i per tant és embolicar la troca, impedir cap gestió dels resultats i blocar l’autodeterminació.

Si els amics d’Iniciativa dominessin el tema (i doncs sabessin resumir-lo i fer-lo entenedor), capirien que el confederalisme només es pot exercir des de la independència, i que la presència de l’Estat català a la Unió Europea du implícita la confederació amb Espanya. I capirien també que el federalisme és una forma indeterminada de la dependència, ço és, una variant estilística del que ara patim patam patum... Ai, que em faig un embolic! Això deu ser la dolcesa de la Camats, que em fa perdre l’oremus.

Barcelona ha decidit

Avui he passat la tarda en una mesa de la Consulta sobre la independència al barri de Gràcia de Barcelona, al capdamunt del carrer Escorial. Al bar La iaia ens han donat el corrent i en acabat hi hem fet l’escrutini. Ens han tractat a cor què vols cor què desitges. Moltes, moltes gràcies. El millor de la consulta ha estat precisament això: l’escalf de la gent. Al matí, uns veïns s’han ofert als voluntaris de la nostra mesa per pagar totes les consumacions que fessin en el bar al llarg del dia. Tota l’amabilitat que l’Ajuntament ens ha negat ens l’ha donada la gent, amb escreix.

257.645 vots són molts vots: un 18,14% dels barcelonins majors de setze anys, incloent-hi els immigrants no censats. 85.484 vots més que en la consulta sobre la Diagonal. Són uns números que deixen en ridícul Hereu, la seva secta i el seu corifeu entregat, o sia El Periódico, el paper d’estrassa més antiperiodístic de tot Catalunya. Però això ja ho valoraran uns altres.

Jo em limitaré a consignar una de les anècdotes del dia. Un jovenot s’ha acostat a la mesa, ha exercit el seu dret i ha sentit la necessitat d’explicar el seu vot. “A mi els catalanistes no em convencen –ha engegat–, però quan veig Intereconomía m’encenc i dic: que els donin pel sac! I aquí estic.” Són paraules que em semblen significatives perquè resumeixen l’estat d’esperit del país. Els catalans som ara uns animals sentimentals ferits; més enllà de l’economia i de les infraestructures, ens sabem posseïdors d’una dignitat vexada. I això pesa molt. I ho arrossega tot. Fins i tot els qui diuen, encara, que no es deixaran arrossegar.

20J Mataró: l'assalt al col·legi electoral del Camí del Cros

Com que m'ha tocat viure-ho, us ho conto. Ahir, servidor feia de cap de sala al col·legi electoral instal·lat al CEIP Camí del Cros, a Mataró. En arribar-hi, a tres quarts de vuit del matí, vaig trobar la pancarta de Mataró Decideix que instava a votar, trencada, estimbada d’un costat; i una pintada a la façana de l’escola que deia «Arriba España» (va ser arribar i marxar, però, perquè una hora després la Daixona ja no hi era). A les nou vam obrir la paradeta i els votants anaven fluint. Tot anava com una seda fins que va començar el torn de tarda.

Un error d’organització va fer que a la tarda els dos membres de la mesa es reduïssin a un. Per tant, hi havia només la meva amiga Montse Bover, a la mesa, i jo que l'ajudava. Estàvem asseguts davant l’urna i l’ordinador i vetaquí que entren dos individus una mica estrafolaris, espitregats, tronats, tipus Torrente, que aparencen devora cinquanta-cinc anys. Els quídams deambulen pel vestíbul i s’acosten a la tauleta d’agafar les paperetes amb discreció. Sentim fressa de papers i els veiem que prenen portal. La Montse i jo ens alcem d’una revolada, inspeccionem la tauleta del vot discret i trobem a faltar totes les paperetes (les del sí i les del no). Surto de llampada cap enfora i trobo una escampadissa de paperetes a terra, i els brètols allí plantats, contemplant el resultat de la seva hazaña bélica. M’hi acaro i els enfloco, enfadat: "¿Però qui us heu cregut que sou per venir aquí a molestar i a pertorbar?". El més baix, que blasona un bigoti espès i gris, de morsa, a manera de parafang, em planta cara: "¡Quién os habéis creído que soys vosotros, que utilizáis la escuela de nuestros hijos para hacer cosas ilegales contra España!". Jo que m’hi torno: "Aquí estem fent un exercici democràtic legítim apel·lant a la llibertat d’expressió, i si no us ve de gust participar hi teniu tot el dret, però deixeu-nos en pau!". Procuro que en les meves paraules hi hagi alhora serenitat i fermesa. Mentrestant, la Montse i jo anem replegant la paperetes de terra. Ells es decanten, però l’alt té una cosa a dir-li a la Montse: "Te vamos a chafar la cabeza". "Fora d’aquí!", fuetejo, alçant –ara sí– la veu. El duo de fatxendes es fa enrere, es retira cap a l’aparcament i –ai!– s’atura davant el cotxe de la Montse, que el veu perillar, perquè du el CAT a la matrícula. Ella fa cap a ells, però jo no puc desemparar l’urna. La Montse és ràpida: "Joan, crida als Mossos!". "Ara mateix els truco!". En sentir això, els energúmens toquen pirandó xano-xano.

Truco a en López Tena i els Mossos arriben de seguida. Tot d'una compareixen Joan Baron, portaveu de Mataró Decideix, i els regidors Xavier Safont-Tria i Joan Mora (de la CUP i de CiU respectivament) a fer-nos costat. Seguidament acudeix l’Agència Catalana de Notícies, TV3, Catalunya Ràdio i Rac 1 perquè els fem cinc cèntims de la feta. És ben bé que, en una bassa d’oli, una granota que bota és notícia. Ves.

Passat l’ensurt repoblem la mesa, no fos cas… A les sis ens visita un quintet d’apoderats de CDC; tres d’ells es queden amb nosaltres i s’hi estan fins en acabat l’escrutini. Gràcies de tot cor. Acabades les feines, la directora de l’escola, l’Imma Dot, s’ofereix per traslladar urna, ordinador i actes amb el cotxe a la seu de Capgrossos. Gràcies, Imma. I per acabar em quedo amb una valoració intel·ligent que va fer la Montse quan ja estàvem més tranquils: "Que ens passi això, Joan, vol dir que s’ha acabat, que no ens podem entendre de cap de les maneres amb Espanya". Ben xafat, Montse.

Iniciativa, de dretes de debò

És una notícia local, però significativa: abans-d’ahir, a Vilanova i la Geltrú, ICV va tombar, abstenint-se, la proposta de fer a la vila una consulta sobre la independència de Catalunya; deu regidors del PSC i del PP van votar-hi en contra, i nou de CiU, ERC i CUP, a favor. Uns dies abans de la consulta d’Arenys, la regidora d’ICV a Mataró es negava a donar cap mena de suport als arenyencs (ni tan sols enviant-hi un observador).

És xocant que la formació dita catalanista i d’esquerres hereva del PSUC doni l’esquena als qui volem que la gent sigui consultada sobre el futur de Catalunya, i en canvi faci costat als qui no volen que la gent es pronunciï ni decideixi. Al capdavall i al capdamunt, no es tracta de confrontar nacionalismes (un terreny de joc incòmode per als ecosocialistes), sinó de creure en la democràcia o no creure-hi. Els que hi creiem som amics de les urnes i ens agrada que la gent digui la seva; els qui no hi creuen veuen el duet llibertat d’expressió + urnes com una amenaça.

Iniciativa s’ha allitat amb els segons, sense parar esment –o sí– que l’opció que fan és de dreta. Perquè invocar la lletra morta d’un Estatut humiliant, inútil i doncs antisocial és de dreta. Negar a la gent el dret de ser consultada sobre allò que li importa és de dreta. Immobilitzar un país que es vol moure és de dreta. No cal que votin sí a la llibertat de Catalunya: que votin no si els abelleix (i si pot ser que argumentin el vot); només cal que deixin votar la gent. Perquè votar i deixar votar és signe de civilitat i democràcia –valors que crèiem transversals i per tant estimats per l’esquerra–; altrament, no deixar votar (o consentir la prohibició de votar) és més que ser de dreta: és no ser demòcrata. Així que d’ara endavant, senyors i senyores d’Iniciativa, no vulgueu plantar-nos la bleda al clatell. La dreta també sou vosaltres.

Arenys de Munt, d'una mesa estant

Matinem. Arribem a Arenys de Munt a tres quarts tocats de vuit i cinc minuts després ja som davant de l’Ajuntament. Les meses s’han instal•lat just al costat, al Centre Moral; al davant hi ha el tendal dels voluntaris, i a l’esquerra, en un cap de cantó, la Sala de premsa. Tot s’ha desplegat al voltant de l’Ajuntament, que llueix una senyera solitària i té les portes prudentment tancades.

A un quart de nou, els responsables de les meses ens apleguem a l’eixida del Centre Moral, on Alfons López Tena ens dóna les darreres instruccions com a portaveu de la Junta Avaluadora. Cal identificar el votant i verificar que té el domicili principal a Arenys de Munt, coses que es poden acreditar amb documents diferents (la identificació personal, amb el DNI o el carnet de conduir; el domicili, també amb el DNI, amb el certificat del padró o amb el full de pagament d’algun impost municipal). En cas de dubte, consultem la Junta Avaluadora. S’ha de filar prim: la credibilitat de la consulta depèn de la nostra bona feina. A les nou hi ha una cua impressionant davant la sala de votació.

Tenim tot el matí per esmorzar, trobar amics, saludar coneguts, conversar amb desconeguts, anar amunt i avall per la riera i gaudir de la festa. A quarts d’una, la Francina i les nenes tornen cap a Mataró. A la una m’incorporo a la mesa 4, on voten els arenyencs el primer cognom dels quals comença amb les lletres O, P, Q, R i S; com que n’hi ha molts, a estones és l’urna que va més plena (la de la mesa 1 de vegades ens passa davant). L’ambient és de festa major i més. Costa descriure-ho. Els votants acudeixen a les meses amb somriures d’orella a orella, amb rostres que vessen de satisfacció. Flaixos de moltes càmeres, observadors que van d’un cap a l’altre del corredor. Un noi ens mostra el DNI però no aporta cap paper on consti el domicili d’Arenys de Munt; no el deixem votar i se’n va enfadat. Què hi farem: tenim l’obligació de ser rigorosos. A uns altres tres els passa el mateix, però tornen a casa, troben un paper oficial on figura el domicili i ho intenten de nou: els fem passar sense fer cua altra vegada i voten. Exulten. Ve gent molt gran amb cadira de rodes: se’ls aplaudeix. És un dels moments més emocionants de la seva vida.

A les cinc de la tarda acabo el torn i deixo l’urna amb 530 paperetes dins. Me n’acomiado com s’acomiada un fill que se’n va a estudiar a l’altra punta de món i em reincorporo a la festa del carrer. A les vuit del vespre es tanca la sala: la participació ha estat d’un 41%. És alta. A tres quarts de deu el regidor de la CUP, en Josep Manel Ximenis, comunica els resultats: 2.671 vots (96%) diuen SÍ a la independència de Catalunya; 61 (2,28%) diuen NO. Hem fet història. I més que en farem.