Aquest és l’apunt número 500 d’
Ucronies. Poc em podia pensar, el gener del 2008, que arribaria al mig miler d’entrades. I sí, tu. I diria que tinc més corda. Aquest és, doncs, un apunt per mirar enrere i fer una mica de balanç. Un blog és addictiu –ja ho sabeu–, però fa pujada i dar-li corda no és fàcil -sobretot, no és fàcil mantenir una qualitat mínima de llengua i de discurs. No sabria pas dir si me n’he sortit. He publicat alguna animalada, i abans de penedir-me’n ja hi ha hagut algú que ha tingut la bondat d’estirar-me les orelles. Sort que el blog permet esmenar i suprimir! Vesso d’agraïment cap a les persones que us heu pres la molèstia de registrar comentaris en aquest barracull: sempre amables, considerades, generoses, cultes. Un plaer. (Només en una ocasió vaig entomar insults, però en aquella saó l’arrambatge estava justificat, i per tant no tinc dret de queixar-me’n.)
La literatura ha estat i és la raó de ser d’aquest xibiu. La llengua també hi té el seu racó. I esquitxos de pensament, disfressats de prosa poètica o de microassaig. I pessics de política, d’història, de quotidianitat. El blog força a la brevetat, que és virtuosa: “Escriure bé és dominar la síntesi”, que deia Pla. Però entre el poc i el carestiós, el breviari ja s’ha fos: és per això que no m’interessa el twitter i que no m’he adaptat al facebook. Em calen més paraules.
Ucronies és alhora un servei públic i una empresa privada (un suport a la comunitat lectora i escriptora en llengua catalana, per llevant, i una teràpia personal, per ponent). Filantropia i egoisme en el mateix got.
Ucronies també ha estat i és una manera d’endreçar idees i actualitzar coneixements -i això, de manera cooperativa. Aquesta és la grandesa dels blogs: el goig de col·laborar, de compartir, de créixer junts. I, en el cas dels blogs literaris, el plaer afegit de conèixer lectors, escriptors, poetes, editors… tot intercanviant impressions i informació. Vet aquí un tresor que no té preu. I a fer créixer aquest tresor vol contribuir, humilment,
Ucronies.
Sobretot, gràcies!, perquè sense vosaltres no hauria fet aquest camí.
M’adhereixo, amb un dia de retard, al Dia del blogaire en crisi (la idea és de Leblansky, i la logística, d’en Salvador Macip), i em solidaritzo així amb tots els col·legues que han travessat una d’aquelles crisis que ho engegaries tot a rodar, i que generalment se superen amb unes setmanes de descans. Fora d’alguna rara avis, tots els qui fem blog hi hem passat. Ara mateix, el servidor d’aquest xibiu i de vostès passa una crisi que menyscaba la qualitat dels textos. Però la meva no és la típica crisi del ram: en el meu cas el corcó és el cansament de cos i de ment, la manca de temps i d’energia, l’esgotament. Fer dues feines i esquerar dues menudes és una sobrepressió que t’acaba esclafant, i quan el cos diu prou hi ha una devastació que és física, espiritual i creativa. El blog se’n ressent, esclar. I molt. Ja em dispensareu.
