Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sergei Dovlàtov. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sergei Dovlàtov. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de febrer del 2011

'La maleta', de Sergei Dovlàtov


L’hàbit de lectura genera lleialtats insospitades. El més habitual, per a un lector, és voler escurar l’obra completa dels escriptors preferits. Però hi ha vegades que les coses no van així. De vegades l’obscur objecte del desig no és un autor, sinó una col·lecció, baldament sigui un calaix de sastre de creadors ben distints. A mi això em passa amb les novel·les del Cercle de Viena, amb les de Minúscula i amb la col·lecció “La intrusa” de Labreu.

“La intrusa” és una col·lecció molt jove que de moment ha tret quatre títols: La zona, de Sergei Doblàtov; Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert; El cobrador, de Rubem Fonseca, i La maleta, tornem-hi amb Dovlàtov. M’ho he llegit tot i em sento destinat a engolir tot el que surti d’aquest forn. Coses així passen molt de tard en tard, i llavors un ha de reprimir l’impuls d’anar a trobar els membres del consell editorial i abraçar-los.

Ara fa uns dies que he llegit el segon Dovlàtov de la col·lecció, La maleta. L’autor va abandonar l’URSS sols amb una maleta i es va instal·lar a Nova York. Gairebé deu anys després retroba el bagatge, intacte, amb vuit objectes a dins, cadascun dels quals actuarà com un ressort que activa la memòria. Darrere cada objecte hi ha una història, i Dovlàtov ens la conta.

L’he gaudida enormement, la lectura. I la ploma del rus em sembla magistral. Dovlàtov escriu sense que se li noti l’esforç d’escriure, talment un que amolla una corda i sembla que es descabdella tota sola, arrossegada pel pes de la vida. Amb frases breus i paraules netes, el rus s’observa a ell mateix com si fos un ninot de fira impertèrrit i de flegma marsupial, dotat de sentiments només per accident. I un es penja al braç del ninot i té, en paraules inspirades de Pere Calonge, “la sensació que se l’emporten a l’infern sense pràcticament haver-ne estat conscient”. Gran Dovlàtov.

dimecres, 5 d’agost del 2009

'La zona', de Sergei Dovlàtov

La zona (Labreu edicions, 2009) no és una novel·la, sinó un aplec de "papers" que combinen el gènere epistolar amb l'autobiografia i el relat, la primera versió dels quals va ser redactada mentre Dovlàtov (Ufa, 1941 - Brooklyn, 1990) feia de vigilant en un penal soviètic. Per això du com a subtítol Apunts d’un vigilant de camp. Ja en el seu exili nord-americà (el 1978 va ser “convidat” a abandonar l’URSS), l'autor reconstrueix La zona a partir de fragments microfilmats que li arriben des de Rússia.

La literatura russa ens té acostumats a veure els camps d’internament des del punt de vista del pres; Dovlàtov ens els mostra des de l’òptica del vigilant i sense intenció pamfletària –amb tot el respecte pels pamflets que, com Arxipèlag Gulag, de vegades són necessaris. I és que, per a Soljenitsin, el camp és l’infern; per a Doblàtov, “l’infern som nosaltres mateixos”, i tan absurd és l’estat de coses a l’una banda de la reixa com a l’altra; més que res, perquè el penal –diu l’escriptor– “és una maqueta d’un Estat. Hi ha esport, cultura, ideologia. Hi ha una cosa semblant al partit comunista. (El Grup d’Ordre Intern.) A la zona hi ha comandaments i soldats, acadèmics i ignorants, milionaris i pobres.”

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció, en llegir La zona, és la similitud amb la prosa de Sherwood Anderson. El nord-americà va ser un dels escriptors preferits del d’Ufa, de qui apreciava sobretot el Diari d’un escriptor. L’altre referent fou Txèkhov. La concisió, el laconisme, la capacitat de dibuixar una ànima i una atmosfera amb dues plomades, agermanen els tres escriptors. És per això que Doblàtov és gran, i els seus contes i novel·les breus, imprescindibles -tenim ben a l'abast La extrangera, que fou publicada en castellà el 1996. Aquesta primera traducció de Doblàtov al català la devem a Miquel Cabal.

Alguns relats de La zona són genials, com el que conta la fuga violenta d’un pres poques hores abans de ser posat en llibertat, després de vint anys de reclusió; un comportament que fa llum sobre el mal ús que fan de la llibertat uns altres russos que, no havent-la coneguda mai, es troben d’un plegat essent responsables dels seus actes. Només un esquitx crític: fa mal d'ulls llegir "convoi", "ametralladora" o "se l'hi ha de dir". Si hom vol prescindir dels correctors, que s'hi miri més, per favor.