dilluns, 7 de febrer de 2011

'La maleta', de Sergei Dovlàtov


L’hàbit de lectura genera lleialtats insospitades. El més habitual, per a un lector, és voler escurar l’obra completa dels escriptors preferits. Però hi ha vegades que les coses no van així. De vegades l’obscur objecte del desig no és un autor, sinó una col·lecció, baldament sigui un calaix de sastre de creadors ben distints. A mi això em passa amb les novel·les del Cercle de Viena, amb les de Minúscula i amb la col·lecció “La intrusa” de Labreu.

“La intrusa” és una col·lecció molt jove que de moment ha tret quatre títols: La zona, de Sergei Doblàtov; Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert; El cobrador, de Rubem Fonseca, i La maleta, tornem-hi amb Dovlàtov. M’ho he llegit tot i em sento destinat a engolir tot el que surti d’aquest forn. Coses així passen molt de tard en tard, i llavors un ha de reprimir l’impuls d’anar a trobar els membres del consell editorial i abraçar-los.

Ara fa uns dies que he llegit el segon Dovlàtov de la col·lecció, La maleta. L’autor va abandonar l’URSS sols amb una maleta i es va instal·lar a Nova York. Gairebé deu anys després retroba el bagatge, intacte, amb vuit objectes a dins, cadascun dels quals actuarà com un ressort que activa la memòria. Darrere cada objecte hi ha una història, i Dovlàtov ens la conta.

L’he gaudida enormement, la lectura. I la ploma del rus em sembla magistral. Dovlàtov escriu sense que se li noti l’esforç d’escriure, talment un que amolla una corda i sembla que es descabdella tota sola, arrossegada pel pes de la vida. Amb frases breus i paraules netes, el rus s’observa a ell mateix com si fos un ninot de fira impertèrrit i de flegma marsupial, dotat de sentiments només per accident. I un es penja al braç del ninot i té, en paraules inspirades de Pere Calonge, “la sensació que se l’emporten a l’infern sense pràcticament haver-ne estat conscient”. Gran Dovlàtov.

2 comentaris:

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

caram, senyor Ucronies! No sap la immensa alegria que m'ha proporcionat el seu post! Vostè em sembla que és el més exigent dels nostres lectors, i ens ha estirat les orelles sempre que ens ho hem merescut. Les seves observacions m'han fet aprendre molt, i intento ser cada cop més rigorós amb les nostres mancances. Això dota d'una importància major les seves amables paraules. Així, doncs, gràcies.

(una coseta, una petita i molt amistosa venjança: Dovlàtov, no Doblàtov! :-)

salutacions cordials. Transmetré les seves paraules als altres amics que fem LaBreu

Joan Calsapeu ha dit...

Apreciat exSubal Quinina,

Ho diu de veres, que sóc el lector més exigent de la tribu? Ara entenc per què les dones no m'aguanten...

Gràcies per la venjança amistosa :D -és ben bé que els barruguets de l'edició també fan entremaliadures en els blogs.